El so enigmàtic del hang

Glòria Soler 24-02-2010

Llama i Aleix Tobías

L'Auditori, 5 de febrer de 2010

5è Festival Internacional de Percussió de Catalunya

-S'inaugurava el 5è Festival Internacional de Percussió de Catalunya amb el vestíbul de la sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona inquietantment ocupat per uns estranys artefactes: instruments, com no podia ser d'altra manera, de percussió. L'Orquestra dels Luthiers Drapaires havia estat l'encarregada de situar en context l'oient i, alhora, de fer-lo reflexionar sobre la multitud de deixalles tecnològiques que llancem i amb les quals ells practiquen el reciclatge creatiu. Així, amb gotes d'aigua seqüenciades i tuberies d'evacuació d'orins de porcs a mode de campanes, es donà la bevinguda a aquesta nova edició del festival.

A aquestes altures de la crisi econòmica sona reiteratiu dir que, també en aquest cas, la retallada de pressupost és important i es nota en el nombre de concerts, reduïts gairebé a la meitat i en la procedència dels artistes, la majoria de prop de casa (ja sabem que els vols internacionals i l'allotjament no ajuden a aprimar els números). Tot i així, el festival s'ha volgut curar en salut i ha apostat, tant en la inauguració com en la clausura, per dues propostes amb èxit provat en el mateix marc: Llama i el Conjunt de Percussió de l'Esmuc.

Com diu el mateix director, aquest no serà mai un festival de masses, i ho provava el fet que, tot i l'enorme quantitat d'invitacions, l'aforament de la sala no era complert. Això sí, el públic estava especialment entregat. Un públic, per altra banda, acostumat a arribar tard als concerts, fet que va trencar en part la màgia de l'inici de l'espectacle, completament a les fosques, només amb unes boles lluminoses aparentment col·locades a l'atzar que anaven canviant de color i ressaltant el moviment de les mans de Ravid Goldschmidt sobre el hang. Després del solo, s'hi uní la veu de Sílvia Pérez Cruz amb Gitana i finalment completà el trio Aleix Tobías, amb les percussions africanes disposades a mode de bateria.

Tot i l'estètica orientalista del concert (Ravid Goldschmidt, vestit de blanc, seia com un indi sobre una tarima de fusta coberta per una alfombra), la majoria de peces que s'interpretaren tenien reminiscències mediterrànies o caribenyes. Sonaren havaneres, sambes (La niña), soleás, fados (Lágrima)... i la veu dúctil i adaptable de Sílvia Pérez Cruz es mogué sense problemes entre estils i llengües diverses. Llàstima que el tècnic de llums estigués despistat aquella nit i deslluís alguns moments de l'espectacle.

Per sobre de tot, però, planava el so enigmàtic del hang, un instrument que encara no té deu anys de vida i del qual, probablement, encara no se n'han extret totes les possibilitats. Aparentment, semblen dues closques de tortuga juxtaposades. Cada hang té vuit notes i està afinat en una tonalitat diferent, de manera que per a certes peces es pot requerir més d'un instrument. No em puc estar de dir que la forma porta a pensar en el primer instrument mitològic, aquella lira que Hermes construí el dia del seu naixement a partir d'una closca de tortuga i que regalà a Apol·lo després d'haver-li robat els ramats. Això porta a reflexionar sobre l'originalitat i la destresa dels humans a l'hora de construir nous instruments. Reflexió que es trasllada, a la sortida del concert, altre cop al tubòfon i l'hidròfon exposats al vestíbul.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!