El treball exigent, la versatilitat dels actors i l'aplaudiment ofegat

Serena Vera 27-10-2011

Cosmos, de Bambalina Teatre Practicable

Mercat de les flors, 20 d'octubre de 2011

-Volia tornar a la sala, donar les gràcies als actors, felicitar-los per l'enorme treball que van desenvolupar, per llur esforç, però ja no podia tornar-hi, massa tard. L'atordiment d'un final capritxós, la nuesa forçada dels cossos, l'aigua sortint de la tramoia, ofuscava l'agraïment.

El començament semblava forçat: ens obligaven a fer un recorregut per un passadís, com una mena de decoració interior feta amb gots plàstics -leitmotiv de l'espectacle-: una proposta plàstica interessant. De seguida aquest espai es va convertir en una finestra a l'humor, a la imaginació. El món absurd al que ens convidaven els actors, en pocs minuts, es va omplir amb els somriures dels espectadors que, cada vegada més grossos, desfeien la distància teatral fins la complicitat amb els actors.

Un elenc d'actors, la mirada dels quals traduïa l'exigent treball que van dur a terme per aconseguir que els menors detalls estiguessin afinats, fins i tot amb les errades impredictibles de la complexitat de la posada en escena. Un elenc on les mirades creuades, el posicionament dins l'espai escènic, els desplaçaments, estaven finament teixits per a no trencar el fil dramatúrgic; cossos treballats amb l'exigència i la disciplina d'aquells que no són ballarins però que van assolir la transformació del cos a un material coreogràfic susceptible, resolutiu i capaç de transmetre.

Els objectes en Cosmos es transformaven i cobraven una vida singular gràcies a l'habilitat i la delicadesa en mans dels titellaires experimentats. Arquitectures, maquetes de ciència ficció, urbanismes sencers eren aixecades en un no res: la ciutat dels gots feia recordar 2001 odissea a l'espai o la nova babilònia -ciutat utòpica de Constant-, espais desolats que convidaven a vegades al somriure per la sorpresa i rapidesa de la construcció, a vegades a la reflexió de la desolació d'un món possible.

La música exercia un poder hipnòtic que conduïa l'atenció sobre els moviments d'aquells gots que, convertits en éssers sensibles, amb personalitat pròpia, entendrien o feien esclatar riures. 

Ja uns minuts abans de l'acabament de l'espectacle començava a especular: com ho resoldrà? com ho acabarà? i quan? perquè ja em semblava que s'estigués allargant, però encara podíem continuar gaudint de la subtilesa dels actors... i de nou: quins elements proposarà el dramaturg per a tancar?

La música va començar a decaure, a endolcir-se, a divagar entre tonalitats menors que afluixaven l'escena sense remei. L'atenció aconseguida s'agreujava i perdia tensió.

La lluita per un got d'aigua?! No pot ser! És absurd! Però absurd dins la dramatúrgia perquè segava el que es va plantejar des del començament. En aquest moment començaren a tancar-se les finestres: una sensació irrecuperable del treball llençat per un forat va arribar amb el despullament dels cossos i amb la caiguda de l'aigua... des del cel?

La precipitació d'un final inesperat ofegava, silenciava  l'aplaudiment que, finalment, va sonar immerescut. Havien d'aplaudir ben fort, agrair els moments compartits, la peripècia, la versatilitat, l'atreviment, tot això que havien viscut minuts abans que l'escena es tornés dramàtica. Com reviure  l'espectacle?! Oblidant el final, refent-lo en la imaginació, proposant un Cosmos obert, que en comptes de la caiguda ens permetés sortir amb l'emoció transmesa pels actors-titellaires-ballarins que moments abans només es preocupaven per transmutar l'inanimat i brindar-nos la sorpresa... Capritxos... (silenci).

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!