Els ballets Diaghilev

Antoni Colomer 30-12-2011

Orquestra del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg; Valery Gergiev, dir.

L'Auditori, 12 de desembre de 2011

Temporada Ibercamera

-D'autèntic "Tour de force" cal qualificar el programa que el director Valery Gergiev i la seva orquestra, la del Mariinsky de Sant Petersburg, han presentat en la recent gira espanyola que els ha dut fins a l'Auditori de Barcelona dins el cicle Ibercamera. "Tour de force" i, cal dir-ho ja, concert memorable, que queda gravat amb lletres d'or com un dels gran concerts orquestrals d'aquest 2011 que s'acaba. El programa: ni més ni menys que els tres ballets que un jove Igor Stravinsky va escriure pels llegendaris i revolucionaris conjunts de Diaghilev i Nijinsky. Per ordre cronològic L'ocell de foc, Petruixka i La consagració de la primavera.

Els únics inconvenients que li podem trobar a l'agosarada i magnífica proposta monogràfica dels nois de Sant Petersburg són, per una banda, la llargada del programa, que va fer que part del públic perdés poc a poc la concentració (de per si, com se sap, ja difícil de mantenir), i en segona instància, l'ordre de les peces. I no pas perquè l'ordre no fos el correcte, si no per què, sorprenentment, la intensitat de la vetllada va anar disminuint malgrat que La consagració de la primavera, darrera de les obres interpretades, passi per ser l'obra mestra, definitiva, d'aquesta espectacular trilogia i una de les obres cabdals de la musica orquestral del segle passat. I els motius d'aquesta relativa caiguda de tensió crec poder atribuir-los, més que no pas al cansament de l'orquestra, que va estar esplèndida i enèrgica en tot moment, a la manera de dirigir del mestre Gergiev.

Si analitzem la gestualitat d'aquest gegant de la direcció, ens adonarem que, més enllà de dirigir sense batuta (i en aquest cas sense podi!), el seu gest es concentra en la punta dels seus dits, especialment de la mà dreta, que vibren lleugerament de manera, per als profans, absolutament incomprensible. Però no hi ha dubte que la seva orquestra l'entén (i com!). Una gestualitat que, salvant les distàncies, recorda el gest de Wilhem Furtwängler consistent en una mena d'estranya vibració a base de petits impulsos elèctrics (en el cas de Furtwängler braços i cos, en el de Gergiev exclusivament la punta dels dits) que produeix un so aparentment menys precís en l'atac, però per altra banda més dens, flonjo i ampli.

Aquest tipus de direcció és ideal per una obra de perfil expressionista com L'ocell de foc, com es va poder percebre ja en la misteriosa Introducció, en la que la secció de cordes de l'orquestra, especialment violes, violoncels i contrabaixos, amb el suport d'uns magnífics metalls, van crear un clima indefinible, absolutament suggeridor, mostrant una gamma de matisos i colors estrepitosament rica i variada. Després, la irrupció de les fustes va significar un raig de sol enmig de la penombra. A partir d'aquí, una autèntica versió de referència. Quina potència, seguretat i precisió en els metalls i la percussió! Quina pastositat de les cordes! Un L'ocell de foc difícilment millorable que obria unes expectatives colossals que, com ha quedat dit, es van complir, tot i que no completament.

Amb Petruixka es va mantenir el nivell d'excel·lència. Lectura idiomàtica, vital i fantasiosa. L'orquestra, en plena forma i mostrant una personalitat que només la donen els anys de treball amb un director com Gergiev, va respondre amb els colors i el caràcter justos al gest lacònic del director. Aquí sí que fustes i, una vegada més, la percussió i els metalls es van poder lluir desgranant les aventures del titella amb una energia insuperable. Una mostra definitiva del grau de compenetració entre orquestra i director així com del coneixement del caràcter i el color de cada obra. I és que aquests dos primers ballets (que no suites) van posar de manifest dos mons sonors totalment oposats

La petita decepció, si és que se la por anomenar així, va ser la interpretació de La consagració de la primavera. Com hem dit, les expectatives eren tan altes que la notable versió del Mariinsky va saber a poc. Una vegada més Gergiev va teixir un entramat orquestral dens, molt personal i suggestiu. Però, pel meu gust, a aquesta Consagració li va faltar en rotunditat rítmica tot allò que va tenir de varietat de colors.
La opció interpretativa de Gergiev és molt personal i respectable. Enlloc de potenciar el sentit rítmic de l'obra, es mou constantment pels clarobscurs d'una orquestració magistral. Però, tot i que aquesta opció aporta sensacions i troballes inèdites, properes fins a cert punt a les del magnífic L'ocell de foc, per altra banda es queda curta pel que fa al paroxisme rítmic pagà i germinal. Una opció absolutament oposada, per entendre'ns, a aquella mítica versió de Boulez amb Cleveland, en la que l'absoluta precisió rítmica dóna el caràcter a l'obra o, fins i tot, a la del propi Stravinsky.
En qualsevol cas una opció vàlida, personal i perfectament defensada per una orquestra que, més enllà de ser excel·lent, manté una cosa que avui dia és ben poc habitual: un color únic, personal i intransferible.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!