LPC3

Després de veure'ls a l'Apolo el passat dissabte 17 d'abril, el més obvi que es pot dir és que aquest grup, recentment escindit del "Facto", mai deixarà la seva ona festiva i el seu savoir faire sobre l'escenari. El hip-hop mesclat amb el perfil més dolç del pop (alguns ho han anomenat "pop de colorins") determinen un estil que vesteix amb una front-girl i un front-man de bandera. Aquesta és una fórmula que funciona més que bé, ho saben des de fa anys i no han deixat que aquesta passés de moda o que se saturés per sí sola. Continuen essent un projecte que destaca per la seva frescor, i la mescla d'elements tant variables el fan un projecte únic i inimitable.

La potencia dels samplers, el groove que li aporta la recent estrenada secció de vents, els balls espasmòdics de l'Helena o el hip-hop innat de l'Oscar, no poden deixar indiferent a ningú. Per això quan observes un Apolo ple de gent embogida amb cada tema no resta més que aplaudir-los. Ells saben el que es fan i a més, no semblen tenir intenció de deixar-ho de fer, tot i els entrebancs personals que l'últim any ha tingut la formació (la separació com a parella dels dos cantants, el posterior abandó de la banda per part de Marc Barrachina - el qual prepara un projecte anomenat Facto y los amigos del norte...).

Els barcelonins, convençuts del seu projecte, ens presentaven el seu nou disc Vs. Trompetas de la Muerte, acabat de sortir al mercat fa un meset, i era el primer concert que oferien en terres catalanes, després d'haver passat per Madrid i València. El tret que més es podria destacar d'aquesta nova etapa, pel què vam veure i pel què podem sentir al nou disc, és la major presència vocal de l'Helena Miquel a tots els temes, donant-los un gir cap a trets molt més comercials que en anteriors treballs - temes com La Primavera en són un clar exemple-. Tot molt naïf entorn d'ella, que sense ser cap nena, desperta un aire infantil i primaveral que només podien augmentar el confeti que li anava tirant en ocasions la percussionista i corista Juliane Heinemann... La seva elegància és una d'aquelles coses que sorprenen en un grup de hip-hop, però no en un grup de pop, mera mostra del mestissatge estètic (en tots els àmbits) que la banda ha aconseguit finalment. Entorn seu, tot sembla ser colors i alegria!

El tret més insípid de tot plegat se l'emporten unes lletres que no arriben a dir gaire res. Però el moviment irrefrenable que promouen durant tot el directe supleix la falta d'idees en el pla teòric. Fins i tot han creat un nou pas de ball, "steady running" que seria com el córrer estant quiet... Mmmm, un cop més pura estètica, pur espectacle que tots podem gaudir en el seu videoclip del primer single d'aquest nou disc Espíritu Santo.

En alguna banda he llegit que ells mateixos diuen que el seu disc està ple de hits. També ho comentava en Daniello al concert, la qual cosa em sembla bastant pedant per part seva. Quan es parla de hits, es parla de temes que han arribat a ser molt populars i que te'n recordes encara que només els hagis sentit una sola vegada. En fi... no sigui que acabéssim amb una indigestió de trompetes de la mort, encara que estem fora de temporada, però sembla que l'Espíritu Santo és l'únic que està en camí de convertir-se en un autèntic hit primaveral.