Els depredadors NYSJE tornen a embogir el públic barceloní

Gemma Solés 25-06-2010

New York Ska Jazz Ensemble

Sala Salamandra (L'Hospitalet de Llobregat), 16 de juny de 2010

-Les sigles NYSJE són ben conegudes per tota una generació d'amants del ska que durant la dècada dels 90 vàrem començar a escoltar música jamaicana. Inspirats en aquesta, però partint de la base del jazz americà, la banda de New York sap potenciar els ritmes frenètics de les bandes angleses dels noranta, amb sons càlids jamaicans i fins i tot temes roots del mood més tradicional, passant per l'enclavament històric entre els sons jamaicans i el continent americà que suposa l'illa cubana, i deixant esgarrapades llatines que impregnen tot el seu estil. Un cocktail explosiu i que funciona des de fa més de quinze anys, construeix el projecte que defensen uns músics amb un nivell altíssim, originalment provinents de bandes com The Toasters o Skatalites, referències mundials de l'estil, i que fan funcionar aquesta màquina de ritmes com un dels més grans depredadors de l'escena. Depredadors que es mengen escenaris d'arreu del món amb diverses gires mundials cada any.

Estàndards de jazz interpretats en clau ska, dancehall camuflat entre roots i reggae, rocksteady suau i dolç... són els asos que millor saben jugar. Fent servir sons sovint massa "vuitanteros", un impecable i brillant Earl Appleton juga amb els solos que interpreta a la majoria de temes instrumentals. Fred "Rocksteady" Reiter, el líder de la banda, no deixa que el públic es refredi en cap moment, i no para de marcar ritmes amb la boca, de cridar "jump, jump!" i, com a solista, tant el seu saxo tenor com la flauta travessera transmeten un frenesí desenfrenat en el que el públic es veu arrossegat.

És recursiu, i els assistents es veuen envoltats de ràfegues d'energia, i és que la banda els condueix cap a on ella vol. Però si et mantens al marge de la bogeria col·lectiva, t'adones de la fórmula senzilla que fa que aquesta gent es mantingui a la cresta de l'onada des de fa tants anys, sense mudar la proposta, i que no decaigui. I és el nivell dels seus músics combinat amb un ritme trepidant i un directe dinàmic.

Uns increïbles Wayne Batchelor al baix, i el recent incorporat, però amb llarga i brillant trajectòria al currículum (Stubborn All-Stars o David Hillyard & the Rocksteady 7, The Slackers...), Eddie Ocampo, creen la base sòlida i el groove sobre els quals es construeix la maquinària amb la que la resta de músics cavalquen de forma elegant i resolutiva, formant un bloc compacte. Tocar sobre aquest parell de monstres és tenir assegurat que la cosa anirà sobre rodes. I així s'uneix la guitarra amb més projecció internacional de la península en l'escena jamaicana, la d'Alberto Tarín. Productor i arranjador de bandes com Mecano o Seguridad Social, el seu estil en solitari ha estat més comparat al de Carlos Santana que al d'Ernest Ranglin, però la seva relació amb la música jamaicana té ja tres dècades d'història, i sobre l'escenari, veiem com les seves "tablas" li donen una versatilitat que pocs músics d'aquest país poden oferir. Sempre un plaer veure grans cracks d'aquí integrats en formacions d'aquesta talla. A nivell vocal, ni ell ni Reiter són virtuosos, ni tan sols són bons cantants, però els temes amb veu no coixegen, ja que són especialistes en què la cosa soni i que la gent es diverteixi en aquest tornado sonor que s'empassa la sala sencera.

El "però" d'aquesta proposta és que als amants de l'ortodòxia els sobra tempo, els sobren alguns sons poc clàssics de guitarra i de teclats, allò que més els apropa al rock o el que més els separa de l'origen... Però ningú pot posar en dubte el nivell dels seus músics, junts i per separat, i això és el que els fa més grans de tot. Qualsevol interessat en conèixer-los o tornar-los a gaudir, no ha de patir, solen tocar un o dos cops l'any per Europa, i tot i que variïn alguns dels seus membres, la proposta no mudarà, i està vist que, tot i tocar un dimecres a una sala com la Salamandra, que no queda gaire ben comunicada i sobretot després de les dotze, no és un impediment per a omplir-la. 

Els talonejaven, com està ja convertint-se en costum, uns joves barcelonins, Root Diamonds, als que hem vist mudar considerablement en els últims anys. Sembla que ja amb la formació consolidada i amb més swing que soul, la banda defensa dignament les múltiples versions que interpreta, donant cabuda fins i tot, a temes de Beyoncé tant com a temes de Ray Charles en clau jamaicana. S'ha de dir que una secció de vents que gaudeixi de la privilegiada col·laboració puntual del saxofonista David Carrasco "el Niño", sonarà per pebrots, i no podia ser d'altra manera. Aquest petit detall canviava la presència escènica i la sonoritat de la banda, juntament amb una de les poques veus amb força de l'escena estatal, que em va sorprendre gratament amb un estil que no és de la meva devoció però que li dóna solidesa i professionalitat al grup. Pel meu gust, ella va ser el plat fort de l'actuació de la banda, que també obriria el concerts del NYSJE dues nits després, a Bilbao.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!