Els límits entre la perfecció i la buidor

Serena Vera 03-01-2012

Raoul, de James Thiérrée

Teatre Nacional de Catalunya, 3 de novembre de 2011

-Fill de Victoria Chaplin i per això amb una formació dins el circ i una història circense molt significativa, James Thiérrée es va presentar a Barcelona, ja fa dos mesos, causant l'ovació del públic que, de manera desconcertant, es va aixecar en ple, emocionat, cridant i aplaudint sense parar, mentre jo intentava desxifrar què els havia provocat aquell home.

Aquesta crítica que s'havia quedat endarrerida per la complicació que suposa desmuntar el treball d'un "mago, músico, bailarín, acróbata, clown, y muchas cosas más", finalment arriba a propòsit de la reflexió a la qual em va conduir llavors: que ens ofereixen els grans teatres?

Amb un espectacle sorprenent des del punt de vista dels recursos, la posada en escena de Raoul reuneix tots els ingredients per commoure al gran públic..., això mateix, al gran públic, però i darrera tot això què hi ha?

Una escenografia desafiant que combinava elements suposadament pobres però amb un disseny i unes possibilitats de jocs sorprenents que exigien, a més d'un laboriós treball d'enginyeria, unes necessitats tècniques de la sala que només es poden permetre els grans teatres. Una selecció de música delicada i contundent capaç d'impressionar i de dirigir els sentiments del públic a la concentració en l'escena. Un treball corporal envejable per qualsevol ballarí. En fi, una producció impressionant que indiscutiblement deixava bocabadat pels mitjans utilitzats, però, què n'hi havia, de la claredat de l'argument? Què n'hi havia, darrere tot aquest devessall d'elements? On paraven les emocions esperades?

Mentre mirava amb estupor la reacció del públic al finalitzar l'espectacle, van començar a desfilar per la meva memòria tots els clowns que vaig veure des que tinc consciència, en grans teatres i en sales on potser només hi havia capacitat per acollir deu visitants. Tots aquells pobres pallassos, amb el vestuari deslluït per la vellesa, sense cap escenografia que pogués disfressar-los, sense més sons que els que ells mateixos produïen o acompanyats de vegades amb cançons populars que ens identificaven d'immediat. Pensava en ells, però sobretot els recordava potentment i m'estranyava com era que continuaven intactes dins els meus records i feien sorgir les mateixes sensacions que llavors.

De Raoul no puc treure evocacions, únicament sobreviu la sensació d'esgotament per la saturació de recursos, per la pretensió del talent, per l'abús de la demostració, per la impecabilitat de l'execució, tots elements que finalment no fan més que suportar l'insostenible encara que siguin extraordinaris.

Indubtablement James Thiérre té un potencial enorme, gaudeix d'una formació única i té un do corporal envejable que el fan únic, i si faig aquesta crítica és només perquè crec que l'espectacle que ens va oferir es mereixia tenir pretensions més altes que la sorpresa i el reconeixement del talent, es mereixia commoure'ns, embadalir-nos, fer-nos volar per la sala perquè els elements estaven disposats per acomplir aquesta missió... No sempre és possible: la fragilitat resideix dins l'objecte, dins el cos, dins tot allò que només pretén les formes, i l'altre, l'altre definitivament no hi era.

Allò que busquem en una sala de teatre com el TNC és, sense dubte, l'excel·lència. Caldria reflexionar si aquest adjectiu té algun tipus de transcendència dins el nostre esperit, si hi ha alguna cosa on podem escodrinyar per trobar-nos o reflectir-nos o engrandir-nos. Caldria observar si dins l'excel·lència habita aquella virtut entranyable capaç de repensar les possibilitats de l'ésser o si simplement es tracta d'una il·lusió d'allò que és factible a partir del desenvolupament de la tècnica. Què volem? Sembla una decisió senzilla: aprofundir o complaure els sentits?... Què volem?...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!