Emergeix un liederista

Antoni Colomer 10-02-2012

René Pape, baix; Camillo Radicke, piano

Gran Teatre del Liceu, 5 de gener de 2012

-Enmig del rebombori creat al voltant de la crisi del Liceu, i que en un altre moment caldrà analitzar amb fredor i certa perspectiva, s'ha presentat en un Liceu deprimit i mig buit una de les grans veus de l'actualitat: el baix René Pape.

Considerat unànimement com un dels especialistes wagnerians més conspicus de l'actualitat, Pape posseeix una veu d'una qualitat  excepcional. Igual en tots els registres, vellutada, càlida, perfectament projectada i d'un color certament líric per la seva tessitura. Si a més a més afegim una dicció impecable i un fraseig senyorial constatem que ens trobem davant d'un veritable fenomen. L'esperat messies de la corda de baix baríton wagnerià en la línia del gran Hans Hotter i de tants antecedents il·lustres. Però el que no coneixíem encara de René Pape és la seva vessant de liederista.

La proposta de Pape incloïa obres de Franz Schubert, Hugo Wolf i Robert Schumann. Del primer, a la primera part, es van interpretar algunes de les pàgines més famoses del seu opus liederístic, entre les quals Im Abendrot, Lachenund Weinen, Heidenröslein, Der Musensohn o An die Musik, mentre que d'Hugo Wolf va intercalar tres cançons de gran intimisme i complexitat expressiva.

Val a dir que el cantant alemany va començar el recital amb la veu freda i cert és també que es va trobar amb un ambient al teatre bastant gèlid. La conseqüència va ser que el primer bloc dedicat a Schubert va servir per preparar el terreny i amb les cançons d'Hugo Wolf ja es va poder comprovar que ens trobàvem davant d'un excel·lent liederista. D'expressió introvertida, matisada però sempre dins d'uns límits expressius molt marcats. Les mitges veus, i fins i tot els pianíssims van sorprendre per la seva puresa i perfecta emissió que permetia que el més mínim xiuxiueig se sentís des de qualsevol racó del teatre.

Així doncs, un cop contrastat el domini del cantant sobre aquest repertori, la segona part ens deparava un dels grans títols d'aquest repertori, el cicle de Schumann Dichterliebe. Un cicle, aquest, que en principi sembla més adequat per una veu de caire líric, ja sigui tenor o baríton.

Però Pape va resoldre bé el repte optant per una versió molt continguda, en alguns moments en excés (Das ist ein flüten und geigen, Ich Grolle Nicht, Die alten Bösen lieder). El fraseig va ser del tot impecable, com la dicció i la línia. Però el que va faltar va ser contrast entre els (molt) diferents estats d'ànim que, en mig minut, el geni de Schumann és capaç de plasmar musicalment. En aquest sentit considero que l'acompanyament del pianista Camillo Radicke no va ajudar gens.

No hi ha dubte que Radicke és un bon pianista, amb un so d'una qualitat excepcional, però ni és un gran acompanyant (va anar darrera del cantant en diverses ocasions) ni té el do de la varietat d'accents. Tot, en aquest mar d'emocions, va oscil·lar entre el mezzoforte i el pianissimo. Ni un sol esclat expressiu en cançons que els demanen a crits van fer que la versió fos massa monocord. Amb només dir que no es va deixar anar ni amb l'efusiva Zueignung de Strauss que va oferir el cantant com a propina està tot dit. Un acompanyament discret i amanerat que no va contribuir a la comunicació entre escenari i platea.

En definitiva, que Pape confirma que és un liederista a tenir en compte, la qual cosa és una gran notícia. Ara ens agradaria veure'l acompanyat per algun dels grans mestres pianistes en aquest repertori. Un Wolfram Rieger, per exemple. Segur que amb un acompanyant que el motivés més els resultats haguessin augmentat exponencialment.

 

Fotografia d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!