En mans de la Beth Gibbons

Xavier Villanueva 26-06-2012

Portishead

Poble Espanyol, 23 de juny de 2012

-Una dona acarona un micròfon, l'agafa amb les dues mans, amb respecte, amb delicadesa. Immòbil, una dona amb els ulls tancats i el cos encorbat canta, projectant tota la seva energia en els pocs centímetres que separen la seva boca del micròfon, i res ja és el mateix. Una dona, la Beth Gibbons.

Els gairebé vint anys que separen els dos primers i completament meravellosos discos dels Portishead del directe d'aquest dissabte al Poble Espanyol sembla que no hagin passat quan aquest trio de Bristol, acompanyats de baixista, bateria i multiinstrumentista, disparen el seu arsenal de clàssics contemporanis. Ni l'hora i mitja d'espera des del precedent directe del MF Doom, força fora de lloc, ni un Espanya - França en eliminatòries d'Eurocopa, ni tota la pirotècnia tradicional de la revetlla de Sant Joan van ser rivals pel revival dels Portishead.

Amb el públic entregat des del principi i un repertori prou complert dels seus tres únics discos d'estudi enregistrats, els de Bristol es van apoderar de la nit de Barcelona amb la seva música de tempo pausat i sensibilitat extrema, un dels cims d'allò que es va anomenar trip-hop a la dècada dels noranta. Acompanyats d'uns audiovisuals molt ben pensats que combinaven imatges abstractes i pregravades amb connexions en directe dels músics dalt l'escenari, temes que ja són històrics anaven caient com si fossin oracions religioses.

El primer en rebentar el Poble Espanyol va ser Mysterons, absolutament intens, i després de que sonés una menys impactant Nylon Smile, la immensa Sour Times va tornar a ensorrar el recinte. El silenci i l'atenció entre els assistents era màxim, i tot i ser nit de revetlla la festa pels allí presents començaria després: abans calia carregar bateries amb una altra litúrgia, amb un altre ritual, el de l'èxtasi elevat de la música dels Portishead.

Una mica més endavant va arribar un dels moments de la nit. Una veu, un baix i una guitarra, res més: el Geoff Barrow al baix, assegut i encarat a la Beth Gibbons, i l'Adrian Utley una mica més allunyat a la guitarra, fent una exquisida i intimíssima versió del Wandering Stars. Sublim. Immediatament després, l'opressiva Machine Gun, amb imatges projectades de càrregues policials dels Mossos d'Esquadra que van encendre part del personal per a acabar audiovisualment amb una gran i vermella sortida de Sol. Impactant.

Altres moments àlgids anirien arribant mentre anaven caient meravelles com Glory Box o Chase the Tear, amb un so magnífic i interpretacions brillants. Els bisos, després d'una escassa hora i pico de directe, van obrir amb la profunditat lírica de Roads, en la què la Beth Gibbons va tornar a demostrar que el centre de la nit descansava en el petit espai buit entre el micròfon i la seva boca. Per acabar, una incisiva We Carry On, en la que la Sra. Gibbons es va apropar a les primeres files mentre tronava la visió més contundent de la música dels Portishead.

La revetlla seguia amb diferents propostes recomanades pel mateix trio de Bristol a la Sala Razzmatazz. Però això ja és una altra història.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!