Esperit lliure

Joan Fontdeglòria 14-09-2012

Esperit!

Heliogàbal, 12 de setembre de 2012

-Per fer-nos una idea del que podem trobar rere Esperit!, o el que és el mateix, rere Mau Boada, n'hi hauria d'haver prou afegint "Lliure!" al nom que fa la cosa. Perquè Boada és justament això, i sense impostures: un músic no sotmès, que no calcula ni peròs ni contres, intuïtiu, que viu la música com la vida mateixa, com un procés per trobar-se amb ell mateix i amb la resta, i que ho fa de manera tan poc calculada que se'ns dibuixa inèdita; en definitiva, som davant d'un saludable rara avis.

Boada ha estat en mil i una formacions, girant tant com ha pogut, més que actiu, hiperactiu, i als trenta ha pres la iniciativa tot sol amb Esperit!, amb un primer disc recull de gravacions, experiències viscudes, una mena de diari caòtic, l'anomenat Endavant Continu (Bankrobber, 2011). El resultat ens va enlluernar, amb un concepte musical -per fi!- nou per aquests verals, amb arrels i alhora personal, autèntic i, sobretot, molt natural, tal com raja. Així és com no desaprofito cap ocasió per reviure'l a prop, per compartir i prendre-li, si em permet, part d'aquesta energia vital brutal que exhibeix.

En aquesta ocasió presentava nou EP a l'Heliogàbal, Elèctric mustela, un recull de quatre talls ara gravats però recurrents en viu, si no en aquest format, almenys versionats o revisitats per ell mateix. I és que es fa difícil sentir-li el mateix tema sonant sempre igual de dalt a baix. Perquè aquí no trobem el clàssic disc reproduït en viu, sinó tot el contrari: les cançons de Boada neixen on i quan sigui, impulsades vivencialment, creixen en viu i, potser, com és el cas, s'enllaunen. De fet, aquesta vegada ni tan sols es presenten en el format físic habitual sinó en forma de samarreta amb la descàrrega digital del disc. Com veieu, ben poc convencional. 

El concert, doncs, més que una posada de llarg a l'ús, era la millor excusa per reviure el personatge, la seva hiperactivitat, les seves mil i una cares. Així se'ns va presentar a l'Heliogàbal, tot sol o puntualment acompanyat per Joan Palomo al baix, muntant-se i desmuntant-se les seqüències, gravant-les en viu i reaprofitant-les per convertir-se en un veritable home-orquestra. Com acostuma, va anar desgranant les peces amb la màxima brevetat, com si fossin estats d'ànim: des de la introspecció folk, a voltes quasi trip-hop, fins a certa psicodèlia ben bruta, triposa. I pel camí, el seu punt fort: la crida a la felicitat, o almenys a l'alegria de viure, sobretot amb Mahave -fins ara, als concerts, la Waka waka mamayé-, o Elèctric mustela, totes dues habituals en viu i ara enregistrades al nou EP. Perquè quan es posa tropical, rocker o fins i tot "metalero", Boada és realment únic, encomanadís com cap altre.

Però aquesta vegada, tot i que a l'Heliogàbal no s'hi cabia, no va trobar la manera de transmetre a fons com acostuma. El moment de deixar-se anar no va existir. Potser va ser per les dues fileres de públic assegut -així és molt complicada, certa eufòria-, o pels problemes de sonorització -entre d'altres, el micro és com si no hi fos-; o per una puntual apagada elèctrica -va trencar el clima que tant li estava costant crear-, o per les interferències d'un mòbil inoportú. Potser no va trobar en les mirades del públic la complicitat que sempre sembla buscar. El fet és que l'entorn i les condicions no van ser les adequades i, tractant-se com és el cas d'algú que viu, respira i toca tan a prop de l'emotivitat, el resum és que el concert va acabar sent més fred que de costum, fins al punt que al final la gent ni es va adonar que s'havia acabat: mentre Boada recollia els trastets, ni hi va haver esma de reclamar bisos.

La seva proposta depèn com cap altra del que es respira ara i aquí, i la nit de dimecres, a l'Heliogàbal, va trobar massa condicionants en contra. És el perill de no calcular, de deixar-se endur per l'instant, però és alhora la seva grandesa. Perquè el dia que tot quadra, és més gran que qualsevol altre i, el dia que no, ja supera de llarg la mediocritat dels fingidors habituals. I perquè, en definitiva, és millor un esperit lliure a mig gas que mil i una ànimes hipòcrites.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!