Espiritualitat globalitzada

Xavier Villanueva 24-10-2012

Dead Can Dance

L'Auditori, 22 d'octubre de 2012

-Es poden dir moltes coses sobre l'art de Dead Can Dance, però ningú no pot negar-los una certa originalitat en el so. Hereus del primer post-punk i la seva obertura cap al món dels sentiments (Joy Division), poc a poc van evolucionant des d'uns inicis prou gòtics cap a una sonoritat new-age que cada cop beu més de tradicions musicals antigues de qualsevol part del món i que té algun punt de contacte amb el sorgiment de l'escena del trip-hop (Massive Attack, Portishead...) de principis dels noranta. I serà precisament a mitjans dels noranta quan Lisa Gerrard i Brandon Perry se separaran per desavinences personals (que encara arrosseguen bastant visiblement), no tornant a treballar plegats fins la gira de reconciliació del 2005.

Enguany han "ressuscitat" amb material nou (Anastasis, 2012), un grapat de cançons molt ben treballades que van ser interpretades d'una forma més que professional el passat dilluns en un Auditori plagat de fans incondicionals de la banda. La primera ovació ja havia arribat abans de que els músics poguessin tan sols agafar els seus instruments, i aquesta va ser la tònica de la nit: un públic exaltat bastant similar a una parròquia de fidels postmoderna que ho aplaudia tot. Amen.

I davant la parròquia els sacerdots. A la Lisa Gerrard ja li va bé aquesta imatge de gran sacerdotessa; hieràtica durant tot el concert i posseïdora d'una estranya manera de cantar, el verdader miracle de la nit va ser que no acabés sortint de la sala levitant. En canvi en Brandon Perry, el cervell de la banda, va mostrar-se més distant, amb alguns problemes en la veu, sobresortint sobretot en un cover als bisos del Song to the Siren de Tim Buckley.

La idea d'elevació espiritual mitjançant la música és una de les claus per entendre l'art de Dead Can Dance; una elevació a la que arriben mitjançant la recerca de recursos musicals tradicionals d'arreu i la fragmentació dels mateixos en un únic discurs global. El que passa és que el producte final no té res a veure amb el sentit original de les músiques rescatades, sinó més aviat amb un punt de vista d'observador global i globalitzat. Música cosmopolita que a través d'antics recursos i tecnologia contemporània crea una nova espiritualitat, culte modern emanat des del primer món a partir d'un poti-poti de tradicions antigues no viscudes (i per tant poc enteses) passades pel particular turmix de la parella Brandon i Perry: mística de la globalització i música de la globalització.

Pel què fa al repertori, un repàs exhaustiu del recent Anastasis (el van tocar sencer) i un pica-pica de la seva obra anterior amb algunes de les peces més característiques de la seva història, com The host of Seraphin, The ubiquitous Mr. Lovegrove o una aplaudidíssima Rakim, entre d'altres. I pel què fa a la instrumentació, destacar l'intens ús (algú en diria abús) d'instruments de cultures llunyanes matisades pels diversos teclats sintetitzats que aconseguien mantenir una línia estable en el creixement dels temes tot i la força de les percussions (un percussionista de ritmes calents i un bateria genial de ritmes quadrats i hipnòtics que feia semblar fàcils patrons rítmics tant poc habituals com, per exemple, el de Kiko). Una sèrie de recursos estilístics molt ben enllaçats i interpretats per a una idea global d'espectacle que s'apropa més a una celebració religiosa que a un concert de rock: una mostra més de l'espiritualitat globalitzada dels nostres dies.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!