Estrena de color

Miquel Gené Gonzàlez 06-07-2012

Eclectic Colour Orchestra

Luz de Gas, 28 de juny de 2012

-Luz de Gas és una sala que sempre m'ha agradat. Crec que és la il·luminació. I també allò que il·lumina: un escenari alt, emmarcat per aires de teatre, amb cortines laterals darrere de les quals s'intueixen els moviments que nodreixen l'art. Això és per a mi Luz de Gas. Un espai que commemora el 2012 els seus 7000 concerts i al qual vaig a veure la presentació en societat de l'Eclectic Colour Orchestra, un projecte tan interessant com necessari.

La proposta de l'ECO no és nova. Conjunts com el Brodsky Quartet, el Turtle Quartet o el Brossa Quartet de Corda ja han fet el pas d'obrir una formació, uns instruments i uns instrumentistes formats en la tradició clàssica a altres repertoris i altres maneres d'entendre la música. En el cas de l'ECO la proposta és clara: convertir una orquestra de corda formada per intèrprets clàssics en una big band de gustos amplis. Amb la bona voluntat de tothom doncs, com tot projecte que s'inicia, encara s'ha de guanyar el seu públic. El fet de ser més de vint músics els implicats parla d'una realitat, la de la formació musical a Barcelona que, tot i els seus inevitables punts febles, està aconseguint donar fruits: un planter creixent de músics oberts a experimentar i interessar-se pel què hi ha més enllà dels límits.

Raúl Patiño és l'artífex de la jugada. Format en direcció a l'Escola Superior de Música de Catalunya, pianista, compositor, director musical, arranjador. Un músic complert. Ha reunit un grup de bons intèrprets de corda, els hi ha posat a sota una base de jazz (piano, percussió, baix elèctric i contrabaix), ha trobat o compost música que planteja una novetat al que podem veure en el nostre entorn més immediat i s'ha arremangat al capdavant de tot plegat.

La presentació sobre l'escenari ens remet a la d'una big band. Elegants però informals, els gestos dels músics es deixen anar, i arriben a moviments cervicals habituals en els concerts de rock. La inclusió de solos en alguns dels temes comporta el pas al front del solista i el posterior aplaudiment del públic. Això ve del jazz. L'escriptura per a quartet solista, hàbilment ressaltada amb la col·locació dels quatre instrumentistes al davant de l'orquestra, em remet més enrere, a les obres concertants per a la mateixa formació de compositors com Vivaldi o Telemann. Això passa en les composicions de Joan Aymerich, al piano aquesta nit.

El resultat són un seguit de temes que mostren algunes de les possibilitats de la formació. El concert es divideix en quatre blocs, presentats en forma de gala per l'humorístic Berto, el del Buenafuente, amb qui Patiño ha compartit plató en el mateix programa com a director de la banda. El primer bloc compta amb els temes d'Aymerich, en els quals el groove i la melodia són el mitjà de transport privilegiat del so. El segon bloc sorgeix de la col·laboració de l'ECO a l'últim disc de Raynald Colom. Amb el trompetista dalt de l'escenari, l'orquestra es concentra en donar suport al solista,  a qui Patiño ofereix també Tutu de Miles Davis, arranjat per Aymerich i amb l'ECO convertida per complert en una big band. El tercer bloc es centra en els arranjaments de Patiño dels estàndards I'm in the mood for love i Chicken, aquest últim de Paquito D'Rivera, i el funky-swing d'Skylife de Dave Balakrishnan, líder dels Turtle Island. El llenguatge que Patiño utilitza beu tant de l'afectació de la banda sonora com de les textures clàssiques i els ritmes i la síncopa del jazz. El bloc final funciona a mode de declaració d'intencions i gest d'humilitat: l'orquestra està oberta a tot i no se sent portadora de la flama eterna. Un espectacle de varietats amb Canción de amor, del musical Pegados amb els seus dos protagonistes en escena, una cançó de Manu Guix, al piano ara, en el qual l'orquestra acompanya però també diu, i Me he puesto tetas, amb els Borderboys de Berto (ell i Álvaro Carmona), cloenda apoteòsica amb humor cafre de l'última collita.

La valoració són moltes vies per a explorar, molta feina per a fer i unes grans possibilitats tant de desenvolupament com de repercussió. A nivell musical queda encara, evidentment, molta feina per a fer, la principal compactar  una formació tendra i que s'ha d'adaptar a un nou element. En aquest sentit és important tenir en compte el fet que l'orquestra toca amplificada, opció triada segurament per a dotar al conjunt d'un punch  similar al d'una big band, i que permet situar el concert en un ambient d'escolta més distés que el que es dóna en l'àmbit clàssic, però que resta definició a elements com l'afinació, les dinàmiques i el balanç i obliga als músics a escoltar-se d'una manera a la qual no estan acostumats. Un altre element a polir és el swing del conjunt, aquesta manera de fer caminar la música que tenen els músics de jazz i que tan costa d'obtenir des d'una formació clàssica. A banda d'això, les capacitats individuals de tots els implicats en l'ECO permeten esperar, si el projecte es consolida, una ràpida evolució i una nova i interessant proposta per a un públic molt divers. Val la pena estar-hi atent.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!