Fantàstic concert

Ofèlia Roca 01-07-2008

Maria Joao Pires i l'OBC
L'Auditori, 1 de juny de 2008

El penúltim concert de la temporada 2007-2008 de l’OBC a l’Auditori s’esperava amb molta expectació a causa de la presència de la fabulosa pianista Maria Joao Pires. És un luxe poder gaudir de les seves interpretacions, toqui el que toqui dintre del seu repertori.

En aquesta ocasió va interpretar el fantàstic Concert per a piano i orquestra núm. 27 de W.A. Mozart, i ho va fer com no sap fer-ho ningú més. Pires és una intèrpret esplèndida. Aquests concerts de Mozart, tan senzills que semblen a primera vista i tan difícils que són d’interpretar si no es capta realment aquesta senzillesa cristal·lina i complicada alhora. Aquestes obres necessiten la tècnica més acurada possible per interpretar el geni de Mozart.

El so que surt dels dits de Maria Joao Pires és realment sensible, màgic i perfecte, amb una gran personalitat que fa que sigui una pianista única en aquest aspecte. El seu so és diferent al de tots els altres pianistes. A més, Pires posseeix una tècnica neta en què s’entenen de la primera nota fins a l’última, fa gal·la d’una musicalitat realment extraordinària i porta totes les frases musicals sempre per un camí molt ben aconduït i resolt. El volum que va produir sempre va ser l’adequat, tant en els fortes com en els pianos. A destacar el larghetto allegro.

L’èxit va ser tant notable que la pianista ens va obsequiar amb un bis: el segon moviment largo del Concert per piano i orquestra BWV 1056 de J. S. Bach, que va interpretar juntament amb la secció de corda.

La seva interpretació de Bach va ser realment sublim, i va transmetre tanta emoció que va deixar el públic exhaust amb aquesta manera tan especial i a la vegada tan senzilla de frasejar la música. Tot un plaer.

Eiji Oue i l’orquestra varen acompanyar la pianista de forma molt correcta, i sempre fent molt bon coixí a la solista perquè es sentís còmode.

El concert va prosseguir amb la Simfonia núm. 5, en Re menor, de Dmitri Xostakòvitx.

Aquesta simfonia es va estrenar el 21 de novembre de 1937 a Leningrad. La partitura va ser escrita com a "resposta pràctica d’un artista soviètic a una crítica justificada", i és una partitura de supervivència: "La simfonia expressa d’una manera tràgica i extremadament punyent la malaltia d’aquest món. És la música d’un home abandonat en un món ple de violència en el qual no pot arribar a ser un mestre". Són paraules del gran director d’orquestra alemany Kurt Sanderling, un dels intèrprets de Xostakòvitx més veraç i genial.

Sanderling va dir en una entrevista sobre aquesta obra: "La Cinquena expressava d’una manera molt precisa els sentiments que ens agitaven a tots. Únicament el final de l’obra podia confondre i ser considerat com una aclamació a un congrés del partit. Però és exultant tan sols en aparença, perquè aquesta concessió obtinguda per força s’ha d’entendre com una afirmació indòmita de la personalitat del compositor, és una victòria contra el règim, no per al règim. Per primera vegada, Xostakòvitx tracta en una obra el tema de la seva vida, que no és altre que l'antiestalisnisme".

La interpretació d’Eiji Oue i de l'OBC va ser espectacular, brillant i amb tota la maduració que requereix aquesta obra. Atesa la seva càrrega reivindicativa, aquesta és una partitura bastant difícil d’executar i, a més, hi ha el repte d’interpretar una obra d’aquestes dimensions i importància musical.

El primer moviment comença amb un tema funest en què l’orquestra va plasmar un so molt adequat i equilibrat en tot moment, dibuixant tota la densitat necessària. Tot seguit, l’obra continua amb una marxa molt ben aconduïda, amb un poder narratiu enorme, i s’accelera tot fent l’atmosfera més frenètica. El moviment culmina amb una grotesca marxa de filiació mahleriana.

El segon moviment, allegretto, és de caràcter burlesc i colpidor, i fa una paròdia d’una maldat corrosiva. Aquí l’orquestra va estar fantàstica, amb un so molt brillant i un caràcter decisiu. Destaquen el solo del clarinetista, Josep Fuster, brillantíssim en la seva intervenció.

El largo és d’un caràcter ombrívol, amb unes línies molt llargues que creen una sensació de tristesa, amb una escriptura cambrística en què el director i els músics varen donar una versió molt íntima, amb una sonoritat molt adequada al moment.

La simfonia es clou amb un allegro non troppo o estrepitós, salvatge i desesperat, en què la interpretació va ser brillant, amb uns contrastos musicals molt ben definits, un so de l’orquestra contundent per part de totes les seccions i una musicalitat molt densa i triomfalista, tal com necessita aquest final de la simfonia. Tot plegat, amanit amb la gran comunicació amb els músics de l’OBC que sempre desprèn Eiji Oue. Va ser un gran final de temporada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!