LPC3

En uns temps marcats per la velocitat, la saturació sonora, i la dispersió mental, l'art de Morton Feldman ens arriba com una alenada d'aire fresc, gentilment provocadora. La melodia indeterminada del novaiorquès és filla adoptiva inequívoca de Gotham, ciutat que ens ha regalat el soroll i la traca de Gershwin o Glass, però també els silencis i la tenebra de Cage o Ives. A la seva música, Feldman allargassa els sons per treure'n el màxim goig, frueix de l'espera dels tempi en una època on no tenim paciència per esperar res. Música sensacional, la seva, servida amb la qualitat habitual per la nostra bcn216. Llàstima que aquest concert, preciós sense reserves, tingués el privilegi de comptar amb un públic d'extrema grolleria: als ja habituals telèfons mòbils hi hem d'afegir ventalls epilèptics, estossegades de gargall i un repertori inacabable de mala educació. La grolleria no és casual: quan assistir a un concert de música viva surt de franc, i ni déu passa per taquilla, hom es creu amb el dret de fer el que li surti dels genitals de l'ànima. El proper director de l'Auditori faria bé en mantenir la presència de la bcn216 a la casa, però caldria que el respectable comencés a valorar l'acte d'assistir a un concert, i pagant. Donar l'exclusiva de la gratuïtat a una formació no ens sembla just. Quan es parla de música viva, aquí no paga ni cristu: no pot ser!

Tornem als sons, que són molt més agradables que la idiotesa generalitzada. Abans de l'orgia feldmaniana, i fent justa la seva convicció pàtria, la 216 va donar espai al compositor Hèctor Parra, del qual vàrem escoltar el String Trio de 2006. L'ofici del barceloní en la instrumentació no és cosa nova, i la incorporació de l'aleatorietat o l'ús ben fonamentat de sons produïts per ordinador comporta novetats fascinants en la música. Però sovint, i aquesta peça ens sembla paradigmàtica, Parra (just a l'inrevés del seu adlàter circumstancial) empra massa recursos, vol dir massa coses, i la seva veu acaba enterbolida per una certa pedanteria que fa nosa. Contràriament, la música de Feldman frueix amb vitalitat, perquè no diu res més que allò que vol dir, sense impostació. La sèrie Viola in my life és un claríssim exemple de com la humilitat sonora pot arribar a tenir resultats musicals titànics. Primer, per la versatilitat tímbrica que Feldman regala a l'instrument, un caràcter dúctil molt ben traduït a so per Jonathan Brown, il·lustre viola del Quartet Casals. El mestre Francesc Prat va endinsar-se en la partitura gaudint-ne tots els detalls, amb una jouissance dels silencis fora mida, tenint cura de cada intervenció amb una musicalitat a prova de bales. Estem davant d'un gran director: el seu gest cada vegada és més flegmàtic i tendre, i l'empatia amb la bcn216 creix exponencialment. Esperem veure'ls junts de nou.

Aquest concert pagava la pena. Ara, en el futur, només falta posar-hi taquilla i bones maneres...