LPC3

Felip Pedrell
- La Celestina: Tragicomèdia lírica de Calisto i Melibea, en quatre actes
Acte I, escena 1
Acte II, escena 3

Robert Gerhard
- La Peste

Cantata per a narrador, cor i orquestra basada en la novel·la homònima de Albert Camus

Ana Ibarra: Soprano
Marina Rodríguez-Cusí: Mezzosoprano
Angelica Mansilla: Mezzosoprano
Jeffrey Dowd: Tenor
Xavier Martínez: Tenor
Josep Miquel Ramon: Baríton
Stefano Palatchi: Baix
Josep Maria Pou: Narrador
Antoni Ros-Marbà: Director
Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu
José Luis Bassó: Director cor
Cor Madrigal
Mireia Barrera: Directora cor


En aquesta ocasió el Liceu a apostat per dos obres que no són habituals a les sales de concert, la qual cosa sempre és molt interessant.

La Celestina de Felip Pedrell és una partitura que va ser escrita amb motiu d'un encàrrec fet per l'empresari Albert Bernís. L'argument es va basar en la "Tragicomèdia de Calisto i Melibea", un llibret escrit en castellà antic prosaic que a Pedrell el va estimular alhora que ho va acceptar com a repte d’adaptar aquest text a la música. El fet i la manera d’aproximar-se al nexe fatídic de la passió amorosa i, que per els primers romàntics "La Celestina" posseïa un significat transcendent i ocult, va fer decidir definitivament a l’artista.

Quan Pedrell va escriure l'obra el que el va impressionar més va ser la tensió entre els extrems, el plaer mudat en dolor i l'amor que acaba en la mort.
Tot això donà a una partitura molt apassionada i densa, amb una gran orquestració molt potent, i que fa que costi molt que les veus pesin per sobre de la massa orquestral.

Ana Ibarra va fer una intervenció molt ben cantada amb una veu molt potent i ben col·locada amb un timbre ermós i vellutat.

Marina Rodríguez-Cusí va cantar a bon nivell però amb una veu una mica forçada ja que en tot moment al voler cantar una mica massa fort durant la seva intervenció.

Angelica Mansilla va cantar correctament però amb una tremolor excessiva de la veu en alguns moments i amb l'afegit que no s'entenia gens en quin idioma estava cantant.

Jeffrey Dowd va cantar només correctament i també amb la pega que no es va entendre res del text que estava cantant. En aquest cas, i degut a les actuals circumstàncies, hauria estat molt encertat contractar a un cantant del nostre país.

Xavier Martinez va fer una intervenció breu però ben cantada amb una veu clara, fresca i ben projectada.

Josep Miquel Ramon va fer una intervenció molt digne amb una veu segura en tot moment i ben emesa.

Stefano Palatchi tenia una intervenció també molt breu i que va fer demostrant molta facilitat.

Antoni Ros-Marbà va fer una lectura molt correcta i amb control i que tant el cor com l'orquestra varen plasmar d’aquesta manera.

La novel•la "La Peste" d’Albert Camus es va publicar a l’any 1947. Immediatament és va interpretar com un símbol de la França ocupada pels nazis. Gerhard va llegir aquest "paisatge espiritual de la calamitat" pocs mesos desprès del 1947 i el va impressionar molt.

Gerhard va passar un temps fins que li va donar forma musical, fins que es va estrenar a l’any 1964 en el Royal Hall amb l'orquestra i el cor de la BBC.

Estem davant d’una partitura que Gerhard va voler fer sense trencaments melodramàtics recordant una cantata. El paper del narrador és primordial ja que el compositor va suprimir tots els adjectius en la narració musical. La Peste respon, fonamentalment, al concepte de l'art radiofònic, un gènere important durant els anys cinquanta i seixanta en el qual Gerhard ja havia treballat i que el narrador aportà la noció del temps i la distància respecte a les emocions.

El cor bascula des del dramatisme contingut fins el crit, ja que és un cor que es lamenta, no compren i no comenta. L'orquestra, en canvi, adquireix tonalitats tornassolades; les fustes a quatre, sis percussionistes, acordió, piano i l'orquestració clàssica que permet crear uns sons propers a l’electroacústica.

"Aquest no és un conte de rates, sinó d’homes... com una derrota eterna". Són paraules pronunciades pel propi Gerhard que fan que tot es tracti amb concentració, eludint un immund descriptivisme. La música provoca nàusees, però causa horror. Arriba a impressionar i inquietar... fins arribar al "silenci de la derrota".

La versió que vam poder gaudir va ser molt ben conduïda pel director i els musics, creant unes atmosferes molt adients per a la partitura.

Els dos cors van estar esplèndids donada la dificultat de la partitura, tant vocalment com d'afinació, i sempre amb un so molt brillant.

La intervenció de Josep Maria Pou va ser molt ben llegida i conduïda, ja que ell va ser qui va narrar la història en la seva essència.