Fidelio de baixa intensitat

Antoni Colomer 18-05-2009

Gran Teatre del Liceu, 18 de maig de 2009

Feia un grapat d’anys, ni més i menys que 25, que el Liceu no programava escenificada l’única òpera de Beethoven. Una òpera ben particular que es caracteritza, a part de per la immensa qualitat de la seva música, per contenir una major càrrega conceptual que no pas dramàtica. Per redimir aquests anys d’oblit el teatre barceloní ha apostat per un equip d’alt nivell que havia de fer del Fidelio una de les produccions de l’any. Contar amb personalitats com les de Jürgen Flimm en la direcció escènica i Karita Mattila en el rol protagonista prometia emocions fortes tot i que la producció ja era ben coneguda – i no especialment admirada - per l’edició que es va fer d’aquelles funcions al MET en format DVD. Però el resultat final no ha estat l’esperat i la representació va concloure amb una certa sensació de desencís general.
Dos dels motius bàsics d’aquesta relativa decepció va ser l’esmentada producció de Flimm i la versió orquestral que va signar Sebastian Weigle al front de l’Orquestra del Liceu.

Pel que fa a l’element escènic Flimm s’ha limitat a moure correctament als personatges en escena però sense plantejar una idea dramatúrgica concreta ni aconseguir una engruna d’emoció. Molt poc bagatge per un dels directors escènics més prestigiosos dels últims anys. Cert és, com insinuàvem al començament, que Beethoven no era un home de teatre i aquesta mancança és el que fa que aquesta obra, extraordinària des d’un punt de vista musical, tingui una difícil translació a l’escenari. Beethoven és un músic d’idees, de concepte i els personatges més que no pas tenir una vida pròpia responen a les necessitats conceptuals d’una història que es basa en les idees de llibertat i amor, elements molt significatius en la ideologia política i ètica del compositor de Bonn. Així les coses, la tasca d’un director teatral és fer que aquests personatges/icones cobrin vida a l’escenari, però Flimm o no n’ha sabut o no ho ha pretès, com tampoc ho ha pogut fer Sebastian Weigle des del fossar.

Weigle ha tingut principalment dos enemics. Per una part la seva visió de l’obra i per l’altra una orquestra que no el va acompanyar. El director alemany planteja una versió pretesament cambrística que acaba per ser senzillament tova. I és que el que pretenia Weigle podria haver estat interessant amb una orquestra d’altíssim nivell i amb una secció de cordes de gran qualitat, però malauradament aquest no és el cas. Ja es van poder observar problemes de coordinació entre les diferents seccions en l’obertura, molt discreta, i en un primer acte amb intencions interessants en els conjunts, però decididament ensopit. La segona part va començar amb major energia i dramatisme, fet lògic si tenim en conte les diferències de caràcter entre el primer i el segon acte. Amb la introducció de l’ària de Florestan que obre el segon acte, “Gott, Welche Dunkel hier!”, va fer la sensació que tot plegat milloraria, però en aquest punt va topar amb les limitacions de l’orquestra. El tractament orquestral de Beethoven, no només en aquesta la seva única òpera sinó en tota la seva producció simfònica, és molt perillós per a una orquestra ja que els defectes o petits errors es fan molt evidents. I l’orquestra del Liceu, sense tenir una nit especialment dolenta, va mostrar de manera fefaent els seus límits: Problemes de coordinació en l’obertura, errades en els metalls a “Komm, Hoffnung”, l’ària de Leonore, que va fer perillar fins i tot l’afinació de Mattila i una evident manca de riquesa tímbrica durant tota la funció.

El gran al·licient de la nit era el debut operístic de la gran soprano Karita Mattila al Liceu. I aquí sí que hi va haver sorpresa ja que des de la primera intervenció la soprano finesa va mostrar un cant poc fluït i allunyat del que li hem escoltat en altres ocasions. La veu no acabava de projectar-se amb facilitat i el timbre sonava un pèl metàl•lic. Una sensació que es va accentuar en l’ària del primer acte i en les frases i el duo del segon. Però Mattila és una gran cantant i va sortir-se’n amb molta dignitat tot i que no va aconseguir que el seu debut a Barcelona fos sonat. Una llàstima, però bé podria tractar-se d’un mal dia, o sigui que esperem que en les properes funcions es pugui gaudir plenament d’una de les millors sopranos del món. En tot cas va ser força aplaudida, tot el contrari que Clifton Forbis, Florestan, que en cap cas va merèixer l’esbroncada que va rebre al final. És veritat que es va enfonsar en els últims compassos en la seva ària del segon acte - una ària i un final d’una dificultat extrema, tot s’ha de dir - i que la veu al començament va mostrar un vibrato exagerat, però el timbre és compacte i resistent i en alguns moments atractiu i se’n va sortir amb més que dignitat en el duo amb la seva esposa.

Tant Elena de la Merced com Matthias Klink van complir amb la màxima correcció en els rols de Marzelline i Jaquino, mentre que Stephen Milling va lluïr el seu timbre vellutat per oferir una versió més aviat introvertida de Rocco. Anders Larsson i Terje Stensvold, en canvi, van tenir prestacions molt discretes com a Don Fernando i Don Pizarro mentre que el Cor del Liceu va mostrar-se en bona forma. En definitiva un Fidelio correcte però que no va complir amb les expectatives que havia aixecat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!