Fins la propera vegada

Miquel Gené Gonzàlez 17-10-2012

Wilco

Gran Teatre del Liceu, 15 d'octubre de 2012

-El senyor de 60 anys del meu costat udola sense parar a cada escomesa. Els joves de 30 del seu davant el miren de reüll divertits i fan que sí amb el cap, donant-li la raó. Allà a baix, a l'escenari, Jeff Tweedy fa broma amb el seu posat tímid, simbolitzat en forma de barret country que amaga els seus ulls sota l'ombra de l'ala, i contesta a les peticions del públic amb un "sorry, we don't have anything from Rigoletto". Estem al Liceu.

Anar a un concert de Wilco s'ha convertit, en els últims anys, en una aposta segura i a l'alça. El passat mes de novembre ens presentaven el seu darrer disc, The Whole Love, al Palau de la Música Catalana amb un espectacle acurat i contundent en l'apartat musical i proper i intens en l'emocional. Amb la mateixa formació i les mateixes pintes (del country-man Tweedy a l'estètica neo-mod dels guitarristes Cline i Sansone) desembarcaven al Gran Teatre del Liceu, amb un escenari més aviat auster, ocupat pel seu extens instrumental de treball i algunes làmpades com a decoració, un arsenal de guitarres inesgotable i una confiança i complicitat que desbordaven pels quatre costats. Tweedy afirmava en un moment que "Barcelona is my home away my home". Segurament, les mateixes paraules que va dir a Bilbao el dia anterior i que dirà a Madrid, Sevilla o Múrcia properament. Del que no hi ha dubte, però, és que per al públic de la ciutat això és així: els Wilco són a casa.

I amb aquesta confiança, adquirida a base de discos i concerts superbs, els Wilco ens van regalar més de dues hores d'espectacle durant les quals van repassar gran part de la seva carrera musical, iniciada l'any 1995. Wilco aposta per traslladar el so d'estudi a l'escenari afegint-li un plus de contundència i agressivitat. Això comporta, per una banda, uns arranjaments complexos que interpreten amb sis músics a l'escenari (dues o tres guitarres, baix, bateria i un o dos teclats), i per l'altra el treball d'intensitat a càrrec especialment del seu guitarrista solista i hiperactiu Nels Cline i del bateria Glenn Kotche. Dos conceptes de difícil conjunció que entren en conflicte durant el concert amb victòria de la contundència sobre la subtilitat. El dubte que em queda és si els tècnics de so podrien fer alguna cosa més al respecte per a balancejar aquests dos elements. El resultat d'aquest xoc és que els dos teclats, ocupats en farcir el dens mur de so dels Wilco, sovint queden eclipsats per la incontinència psicodèlica-noisy de Cline i les guitarres blues de Pat Sansone. Res a objectar: el que perdem per una banda ho guanyem per l'altra.

Més de dues hores de densitat sonora, un mur de so xocant contra un públic entregat des del primer moment, igualat i fins i tot superat en entrega pels músics a l'escenari, és el que ens queda. Wilco fa parades en pràcticament tots els treballs de la seva trajectòria, exceptuant Wilco (The Album), i explora amb especial interès els àlbums més allunyats en el temps, els més desconeguts per al públic. Tot i això, queda clar que per a gran part del públic el disc de referència de la banda segueix sent Sky Blue Sky, dos temes del qual (You Are My Face i Impossible Germany) provoquen la primera gran ovació de la nit per a la banda i per l'estripat solo de guitarra de Cline. Dues sortides en fals i un final apoteòsic amb Hoodoo Voodoo de Woody Guthrie, amb duel de guitarristes inclòs i un dels assistents d'escenari ballant a la tarima sense samarreta i amb moviments pelvians impossibles, ens posen definitivament de peu i ens acaben de saciar només fins la propera vegada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!