Fregant la perfecció

Antoni Colomer 10-12-2011

Juan Diego Flórez, tenor; Vincenzo Scalera, piano

Gran Teatre del Liceu, 3 de desembre de 2011

-Si algun cantant, d'avui o del passat, frega la perfecció tècnica, aquest és Juan Diego Flórez. El seu domini tècnic és tan insultant que, de vegades, la seva pròpia suficiència fa que no es valori la dificultat que comporta el repertori que interpreta. I sobretot, com l'interpreta. Les bases d'aquest prodigi són una tècnica respiratòria imponent i una projecció a través dels ressonadors cranials canònica, que li permet anar al registre agut amb gran facilitat i , el que és més important, sense cap rastre de canvi de color en qualsevol dels registres de l'instrument.

Si a això - que és l'abecé de la tècnica del cant però que molt pocs han aconseguit posar en pràctica amb tal perfecció - li afegim una línia de cant immaculada, que mai cedeix a l'efecte fàcil i que amb els anys va guanyant en intensitat i calor, podrem concloure que estem davant d'un dels monstres indiscutibles de l'òpera dels segles XX i XXI. Flórez ha condensat, en especial en el cant rossinià, la seva pedra de toc, la gràcia única d'un Tito Schipa, la tècnica infalible d'un Kraus i el domini de la pirotècnia vocal d'un Rockwell Blake. Una conjunció de característiques que gairebé el converteixen en "el tenor biònic".

Cert, la veu no és àmplia ni expansiva i fins i tot en alguns moments apareix un lleugeríssim vibrato, marca de la casa, que a alguns pot molestar. Però què és això davant de l'allau d'elegància i noblesa en la dicció - ja sigui en italià, francès i espanyol - o el perfecte tractament de l'arc de la frase belcantista?

Un gran cantant, un de veritablement gran, es demostra no només en la seva capacitat d'afrontar obres de màxima dificultat. Un gran cantant és sobretot aquell que d'una simple cançoneta en fa una veritable obra d'art. I això és el que va fer el tenor peruà amb Tre giorni son che nina, l'ària barroca sovint atribuïda a Pergolesi. Una d'aquestes àries que destrossen tots els estudiants de cant durant les seves primeres classes, però que interpretada per Flórez es converteix en un sincer i estremidor lament.

El perfecte disseny de l'arc en la primera frase, tibant-lo al màxim i extraient-li una expressivitat impensable són detalls que només estan a l'abast dels més grans. I no hi ha dubte que Juan Diego Flórez ho és.

A partir d'aquí, de cadascuna de les obres que va interpretar en podríem extreure una lliçó. Per destacar-ne algunes, l'ària de Roland de Puccini, en la que el tenor va començar a mostrar la seva capacitat innata per la coloratura així com una impecable dicció francesa, clara i seductora. L'enrevessada escena de l'Otello de Rossini, resolta amb una naturalitat sobrehumana. El sentit de l'humor i la petulància vocal d'una ària de La Bella Helena que mai havia escoltat, i probablement mai tornaré a escoltar, cantada amb aquests recursos i seguretat. O ja a la segona part, una classe magistral de com s'ha de cantar la sarsuela i el repertori espanyol, amb elegància torera, sense excessos de mal gust. Exposant el text amb claredat i sentiment. Sense buscar la complicitat del públic a través de l'esforç i l'entrega sinó seduint-lo per la classe infinita del seu fraseig.

El Liceu, que ja venia calent del dia anterior amb el memorable concert de Jaroussky i els Freiburger Barockorchester, va acabar sent una caldera. Bella Enamorada, de Soutullo i Vert, Cessa di piú resistere, de Rossini, la inevitable Ah, mes amis de La fille du regiment o La donna é mobile, de Rigoletto van ser algunes de les propines que el tenor va oferir a un públic embogit que no volia deixar marxar als dos artistes. Dos, sí. I és que Vincenzo Scalera, el pianista que va acompanyar a l'estrella, va merèixer, també, totes les ovacions que se li van dedicar.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!