Gran descoberta

Glòria Soler 05-01-2010

Nemanja Radulovic, violí

OBC. Eiji Oue, director

L'Auditori, 19 de desembre de 2009

Poques vegades un s'ha d'obligar fermament a gravar-se a la ment un d'aquells noms dels que, a priori, ni tant sols faria l'esforç de pronunciar correctament. Són comptades les ocasions en què una primera visita deixa una empremta tan profunda i un sentiment de descoberta tan gran. Aquest fou el cas de Nemanja Radulovic, violinista serbi de 24 anys que aparegué a l'Auditori talment com si acabés de sortir dels boscos de la seva pàtria i robà passió a tots els que, desprevinguts, van sentir-lo prodigar frescor i romanticisme en el Concert núm. 2 en mi menor de Felix Mendelssohn.

La versió que es va poder escoltar desprenia energia i joventut per totes bandes. El so del seu Vuillaume era net i Radulovic feu de la pulcritud i la precisió el seu segell. Es donà una perfecta entesa entre violinista i director, que no es tragueren els ulls de sobre en tota l'obra. De fet, Oue dirigí en tot moment de perfil als seus músics que, no obstant, seguien atents i semblava que haguessin rejovenit. Sobretot es va sentir un Mendelssohn fresc, alegre i vital, amb un posicionament molt romàntic però no per això absent de força. Radulovic utilitzà el vibrato només quan feu falta, sense abusar-ne. Els atacs eren nets i els finals de les arcades, dolços, mantenint la pressió de l'arc sense crear el típic "efecte desmai" que agrada tant a alguns intèrprets i que converteix les obres romàntiques en embafants.

El moment de virtuosisme del bis, que Oue va exigir seient a la tarima del director, el va ocupar Ysaÿe, compositor a qui Radulovic va dedicar part del seu primer treball discogràfic, publicat el 2006. D'aquest cèlebre "boig" violinista, es va sentir el preludi Obsession de la seva Sonata núm. 2 en la menor, un homenatge -gairebé a mode de cadença- a un altre meravellós preludi, el de la Partita núm. 3 en mi major de Bach. Difícil tornar a sentir en viu un dels fragments per a violí sol més inspirats tant ben executats.

Radulovic fou, sens dubte, l'estrella de l'últim concert de l'OBC abans de les festes nadalenques. La resta no mereix quasi atenció. Precedí al solista la Suite Hercule & Omphale de Ferran Sor, una obra d'escàs interès artístic, poc definida en quan a l'estil i la concepció i que, a pesar de l'entusiasme del director, sonà desajustada entre els vents i les cordes i també en el solo del quartet a l'Obertura. Per tancar la vetllada es recorregué a la Simfonia núm. 1 en do major de Beethoven, peça que els músics coneixen a la perfecció i de la que se'n feu una versió correcta però impersonal. El concert acabà amb El desembre congelat com a bis de l'orquestra i Eiji Oue mostrant la senyera que duia a l'interior de la solapa de l'americana. El públic s'estima Oue, però no hi ha dubte que és correspost.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!