Gran piano, millor pianista

Miquel Gené Gonzàlez 21-07-2011

Daniel Ligorio, piano

La Pedrera, 30 de maig de 2011

Cicle Gran Piano. D'Albéniz a Guinjoan

-Amb el títol Gran Piano, l'obra social de Catalunya Caixa proposa des del mes d'abril fins al juny un cicle de concerts que reuneix a alguns dels pianistes més prominents del panorama català. La línia del cicle està marcada per la idea abstracta del "piano català", representada tant pels intèrprets com pels repertoris dels concerts, dedicats cadascun d'ells a un únic compositor. Aquesta idea es justifica en les extenses notes del cicle que signa el musicòleg Jorge de Persia, en les que afirma una "coherència estètica que ens permet parlar d'una veritable escola pianística". Aquesta escola partiria d'Antoni Soler, es vincularia cronològicament amb el modernisme arquitectònic català i establiria una forta relació amb l'impressionisme francès a través del nucli cultural de París, ciutat en la que molts dels compositors que conformen el cicle van viure i treballar en un moment o altre de les seves carreres. Tot i que hem d'entendre que l'establiment d'aquesta línia històrica, basada en el concepte abstracte de "pianisme català", no deixa de ser una mirada concreta d'un passat molt menys coherent, també cal acceptar els punts d'unió entre la música per a piano dels diferents autors que composen el cicle (Albéniz, Granados, Mompou, Blancafort, Falla i Guinjoan), i que aquest uneix en una idea coherent d'escola pianística catalana.

Haurem de suposar que Manuel de Falla es troba dins d'aquesta escola més per la relació de la seva música amb la d'Albéniz i Granados (vinculada a través de la influència comú de Felip Pedrell) que pel seu lloc de naixement. Juntament amb aquests dos últims, i afegint potser a Turina, Falla està considerat com un dels màxims exponents del nacionalisme musical espanyol. Una etiqueta, però, que sovint amaga altres registres d'aquests músics, com per exemple l'estreta relació amb l'escena musical del París del pas dels segles XIX i XX. La selecció d'obres del compositor gadità mostra les dimensions d'un Falla més enllà del tòpic nacional, però sense obviar tampoc aquesta faceta. Les Cuatro piezas españolas cerquen l'evocació del territori, tan pròpia d'Albéniz i Granados, mitjançant l'ús de materials temàtics regionals. Les peces dedicades a Dukas i Debussy utilitzen un llenguatge allunyat dels aires populars nacionals, molt més proper a l'impressionisme francès, alhora que expliciten una profunda relació amb aquests dos compositors. La Suite del Amor Brujo trasllada al piano els colors orquestrals d'un ballet novament amb tints regionals. La Fantasía Bética mescla les diferents influències a través d'un llenguatge pianístic portat a nous territoris.

Daniel Ligorio és ja un pianista consagrat. A un domini tècnic de l'instrument excepcional, se li afegeix un gran control de l'escenari i de la pròpia gestualitat que ens fa entendre que davant tenim a algú que sap què està fent. La seva aproximació a la música de Manuel de Falla va reposar sobre aquests dos pilars. Ligorio va mostrar un gran control sobre els diferents elements de la interpretació pianística: ampli registre dinàmic i bon ús dels seus extrems, gran repertori d'atacs i claredat en el seu ús, fraseig continu i subtil i bon control rítmic. Això li va permetre desplegar un extens ventall de caràcters i colors, que donaren un gran interès a la seva interpretació. Una encertada lectura dels diferents plans sonors, recolzada en una gran capacitat per a delinear contorns melòdics precisos, ens va permetre desentrellar la densitat d'una obra com Fantasía Bética, en la que es contraposen temes, idees i caràcters, i en la que Ligorio va demostrar un bon domini de l'estructura en la que el tot va quedar justificat per les seves parts. L'ús del ritme va ser molt flexible alhora que rigorós, mostrant moments de gran estabilitat (Homenaje a Claude Debussy) i d'altres més lliures a través de l'ús d'un rubato per moments arriscat, però sempre efectiu (Cubana de les Cuatro piezas españolas). El bon fraseig, concís i subtil, només es va veure enfosquit en els passatges d'acords, en els que la línia es va perdre per moments (Homenaje a Paul Dukas, Pantomima de la Suite del Amor Brujo). El control de l'atac va proporcionar els moments més intensos del concert: els forts plens però alhora lleugers, contraposats al domini dels registres piano i pianíssim (Círculo mágico). Tot això, adobat amb un contacte directe amb el públic, a qui es va dirigir presentant les obres que conformarien la primera part del concert (per què no ho va seguir fent durant la segona part?) i una gestualitat espectacular i, sovint, de cara a la galeria, que feia que cada final de peça resultés una petita festa pirotècnica. Detalls, tots ells, que el públic que omplia a mitja entrada l'auditori de La Pedrera va saber agrair.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!