Hockney consagra Stravinsky

Antoni Colomer 13-09-2010

The Rake's Progress d'Igor Stravinsky

Festival de Glyndebourne, 13 d'agost de 2010

-Hi ha algunes produccions escèniques al llarg de la història moderna de l'òpera, poques, que encaixen tan indissolublement amb una obra determinada que acaba sent difícil deslligar una de l'altra i arriba a donar la sensació que han anat juntes des de la seva creació. Són casos excepcionals en què la creativitat i el geni d'un artista aconsegueix donar autèntica vida a un text o a una partitura aportant a aquesta una nova dimensió tant estètica com simbòlica.

Es tractaria sense dubte de l'ideal d'una producció operística, però es tracta d'un fenomen molt poc habitual. Les produccions de Wieland Wagner per Bayreuth en el període de postguerra van poder donar aquesta sensació com també La Traviata de Lucchino Visconti a La Scala de Milà, el Boris Godunov de Tarkovski o les Noces de Figaro dirigides per Giorgio Strehler que, encara avui dia, no han estat superades i continuen pujant als escenaris per al nostre gaudi.

Entre aquestes produccions mítiques cal situar, sense dubte, la que el gran pintor David Hockney (quins magnífics paisatges els de la seva darrera producció)  va dissenyar per les representacions de The Rake's Progress d'Igor Stravinsky al Festival de Glyndebourne fa més de 30 anys.

Si en el cas de les produccions de Wieland Wagner - que van imposar-se a Bayreuth bàsicament, tot i que amb matisos, fins a l'arribada del tàndem Chereau/Boulez - el caràcter venia donat pel tractament de la llum, en el cas de Visconti pel seu preciosisme realista, en la producció de Tarkovski pel seu dramatisme reconcentrat i en la de Strehler per aquella contagiosa vitalitat, en el cas del Rake's el que defineix el caràcter d'aquesta producció són els fascinadors decorats dissenyats pel pintor anglès, més que no pas per la, per altra banda cuidada i intel·ligent, direcció d'actors de John Cox.

Estrenada l'any 1975 al teatre de la família Christie amb un repartiment espectacular que va suposar la revelació europea del gran Samuel Ramey com a Nick Shadow i dirigida per Bernard Haitink, aquesta producció va suposar la consagració definitiva d'una obra ambigua i molt criticada en el seu moment, un moment en què les avantguardes serialistes imposaven el seu poder. El temps, com sempre, situa les coses al seu lloc i de les crítiques de "pastiche" o de "partitura conservadora" avui, el que ens queda, és la meravellosa música de Stravinsky i el magnífic text de W.H. Auden. Dos genis que són capaços, a partir de materials ben dispars, de construir una obra sòlida, brillant i emotiva. Les diferents influències de la partitura, que cluca l'ull a Monteverdi, Mozart, Bellini però també a Txaikovski, Mussorgski o Dagomirski, per citar-ne algunes de les més evidents, aconsegueix gràcies al tractament instrumental magistral de Stravinsky i de la seva incommensurable i personal capacitat melòdica, una obra que desafia totes les etiquetes i que s'imposa com a emblema de la postmodernitat.

Precisament per aquest motiu els dissenys de Hockney s'adapten com un guant. Hockney dissenya un món definitivament allunyat de tot realisme, tot i que basat en dues premisses: l'acció se situa a Londres durant el segle XVIII, el Londres de Hogarth, els gravats del qual van inspirar la composició de l'obra . Però es tracta d'una faula, i els seus decorats tenen a primera vista un cert toc naïf que, en paral·lel a l'evolució de la trama, es van enfosquint i van apoderant-se de l'ànima del protagonista, de l'obra i de l'espectador. Res és sòlid en el traç de Hockney. Tot està dissenyat a base de ratlles, milions de petites ratlles de diferents colors sobre blanc que aporten un to d'irrealitat i de pervers conte infantil, començant pel jardí dels Truelove, passant pel bordell de la segona escena fins arribar a la magnífica simplicitat de línies i potència expressiva de la façana de la casa de Rakewell. Una autèntica obra mestra per sí sola, l'obra de Hockney, però que, a més, troba el pinyol d'una òpera que, des de la seva estrena a Venècia fins a aquell estiu al festival d'East Sussex, no havia aconseguit ser reconeguda com el que sens dubte és: una de les grans òperes de la segona meitat del segle XX. I si des d'un punt de vista d'estricta història de l'òpera es tracta d'un cas aïllat sense antecedents ni imitadors, des d'una perspectiva més àmplia, que contempli la història de l'art modern, The Rake's progress troba els seus companys de viatge en les avantguardes postmodernes i fins i tot en la incipient cultura pop americana.

La nova reposició de Glyndebourne, 35 anys després de l'estrena, suposa també la demostració de que John Cox és un director d'actors molt intel·ligent. Gràcies a les edicions en DVD de les funcions de l'estrena, ens adonem de com permet a l'actor crear el seu personatge sense forçar absurdes imitacions. Tot és fresc en aquesta antiga producció com si s'hagués creat ahir. I això només és explicable en un context com el de Glyndebourne, que com a marca de la casa té el rigorós i llarg treball escènic que dóna resultats com aquests i que ha convertit aquest festival en un referent internacional.

Un cantant, quan va a Glyndebourne, sap que l'exigència pel que fa al nombre d'assajos és enorme, molt superior a qualsevol altre lloc. Això té una traducció inevitablement directa en la qualitat de les interpretacions, tant teatrals com vocals i musicals. No és un règim de treball que les grans figures, amb algunes excepcions, vulguin assumir, i per tant els repartiments a Glyndebourne són més intel·ligents i ben pensats que no pas de cara a la galeria. En aquest cas el casting es va mostrar com un conjunt sòlid sense cap prestació vocal realment destacable. El Tom de Topi Lehtipuu va exhibir el timbre esblanqueït que ja li coneixem i va tenir una prestació vocal correcta, però com a actor va anar guanyant a cada escena fins a arribar a un nivell incommensurable com a comediant. Mathew Rose lluitava contra l'ombra allargada de Sam Ramey, amb qui no pot competir pel que fa a l'instrument. Però de nou, Rose va construir un personatge que va anar creixent a través de la complicitat amb el públic, de la clucada d'ull permanent i d'uns mitjans sòlids i adients al paper.

També adequada, tot i que amb una prestació de la que esperàvem més, va ser l'Anne Truelove de Miah Persson, que tot i no passar angúnies, va atacar amb excessiva prudència la seva belcantista i difícil ària. Grans mitjans vocals i vis còmica va mostrar la mezzo russa Elena Manistina en el curt però agraït paper de Baba the Turk, excessivament gris el Truelove de Clive Bayley i sensacional com sempre Graham Clark com a Sellem.

La London Philharmonic Orchestra és l'orquestra titular a Glyndebourne, i com a bona orquestra anglesa, el seu nivell mai baixa del notable. Altra cosa és quin director li caigui en gràcia. En aquesta ocasió era el magnífic Vladimir Jurowsky, titular de la casa i un dels directors amb més projecció de l'actualitat. La seva versió va ser interessant, sense renunciar a l'evident alè mozartià que embolcalla l'obra, però aportant un tractament cambrístic i una negror a les darreres escenes molt particular que posava de manifest les influències de la música russa disseminades subtilment per tota la partitura. Va mantenir el pols de la funció amb discreció deixant que l'orquestra es mantingués en un (de vegades excessiu) discret segon terme i fent (això si) una excel·lent tasca de concertació. L'escena final, en la que Stravinsky pretén fer una difícil pirueta antiromàntica, es va veure mancada, com és habitual, d'emoció autèntica. Potser és aquest el punt feble, o potser el repte més agosarat, "croce e delizia" d'aquesta enlluernadora partitura. Aquest distanciament final i en sordina respecte a la sort del personatge principal que Auden i Stravinsky resolen amb la moralitat final, que torna a connectar amb l'audiència i que ens recorda que tot plegat no era més que un simple conte.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!