Homenatge a una orquestra

Santiago Salvador 03-09-2012

L'holandès errant, de Richard Wagner

Orquestra i cor del Festival de Bayreuth; Sebastian Weigle, dir.

Gran Teatre del Liceu, 1 de setembre de 2012

-Ja s'ha estrenat el Festival Wagner que ens porta orquestra, cor, directors i solistes vinculats al Festival de Bayreuth. No cal insistir sobre els principals dèficits d'aquest festival (versions de concert, absència dels directors més prestigiosos com Christian Thielemann o Daniele Gatti), únicament afegir-hi alguna debilitat en la política comunicativa i/o de preus del teatre, que ha fet que un esdeveniment d'aquest nivell artístic no aconseguís omplir la sala.

A partir d'aquí, però, tot el que es pot dir sobre la vetllada de l'1 de setembre al Liceu és que fou memorable. No és freqüent veure al Liceu tot l'aforament dempeus agraint als artistes la seva aportació. I aquest cop, i sense que serveixi de precedent, l'entusiasme estava completament justificat. Veure una orquestra de la categoria de la que vam veure i escoltar un cor de la categoria del que vam escoltar és tota una experiència. Això era previsible. Els directors convidats per a aquest festival (Sebastian Weigle i Peter Schneider) son vells coneguts de la casa. El repartiment de cantants, molt eficient d'altra banda, no és necessàriament superior als que es poden veure en altres ocasions al Liceu, com ho demostra el fet que el darrer Holandès errant al Liceu ens va portar figures de prestigi com Alan Titus i, sobretot, Eric Halfvarson. L'orquestra i el cor eren, per tant, els plats forts des d'un principi. La reacció entusiasta del públic era, sobretot, un homenatge a aquest cor i aquesta orquestra. La precisió increïble de la secció de cordes o la bellesa sonora de les veus femenines del cor son només els punts àlgids d'una aportació excel·lent es miri com es miri.

La direcció anava a càrrec, en aquesta ocasió, de Sebastian Weigle. No només es tracta d'un vell conegut de la casa sinó que, de fet, ja va dirigir aquesta obra el 2007 al Liceu, amb direcció escènica d'Àlex Rigola. I no és l'únic Wagner que se li ha escoltat a Barcelona. En aquestes ocasions la seva tasca es va destacar per un treball de concertació adreçat a minimitzar els riscos mitjançant una lectura rítmicament rígida que sacrificava la necessària llibertat de fraseig que Wagner exigeix. No feien falta aquestes prevencions amb uns conjunts d'aquest nivell tècnic, però l'aposta de Weigle sembla que no tenia només aquestes motivacions sinó que és una aposta estètica conscient. I equivocada, des del meu punt de vista. Amb aquest enfocament va perjudicar alguns moments de l'obertura, va sacrificar la fluïdesa declamatòria del monòleg de l'holandès i va donar al final de l'obra un caràcter prosaic absolutament incompatible amb l'estètica de l'obra. Res de tot això, però, no va impedir que l'orquestra i el cor, com ja he dit, lluïssin d'una manera esplendorosa.

-El rol de l'holandès requeia sobre Samuel Youn. És difícil saber si la rigidesa del seu monòleg és responsabilitat única de Weigle o també hi va posar de la seva collita, però en qualsevol cas tota la seva interpretació es va caracteritzar per aquesta tendència, perfectament comprensible en un paper d'unes exigències vocals duríssimes. Youn va mostrar una tècnica sòlida, amb una accentuada cobertura del so en la zona aguda i, això és d'agrair, la voluntat reeixida d'amanir amb pianos a flor de llavi els passatges més lírics.

Ricarda Merbeth va engegar freda la sessió, amb un vibrato notable i certa estridència en el so. No calia, però, preocupar-se. Ràpidament va escalfar l'instrument i ja a la famosa Balada (aquesta sí, molt ben dirigida per Weigle) havia entrat en matèria. D'aquí a l'escena final la seva prestació va anar creixent fins a convertir-se en un dels punts forts de la nit. El seu fraseig va mostrar tota la riquesa, la flexibilitat i la plasticitat que es podria trobar a faltar en la direcció de Weigle o l'holandès de Youn. Finalment va coronar tot plegat amb brillantíssims aguts a la darrera escena.

Franz-Josef Selig no té el material vocal espectacular que sovint ofereixen cantants del mateix repertori (l'esmentat Halfvarson o l'inoblidable Matti Salminen, per esmentar només cantants vsitos en aquest teatre no fa tant de temps). És, però, un intèrpret curós, bon frasejador, que va oferir un Daland de gran nivell.

La resta del repartiment es completava amb Michael König (Erik) i Christa Mayer (Mary), en la línia d'una correcció general que no és fàcil de veure darrerament quan es tracta de Wagner. Cal una menció a part pel molt notable timoner de Benjamin Bruns.

La vetllada, força rodona, com es pot veure i com el públic va certificar, va girar al voltant d'una orquestra i un cor espectaculars. Vam poder comprendre, sense haver de visitar com a  turistes el Festival de Bayreuth, fins quin punt una orquestra i un cor de primer nivell poden elevar la qualitat general d'un espectacle. Una bona oportunitat per reflexionar sobre la manera com els nostres gestors culturals tracten les masses estables del teatre, en perjudici no només de les seves condicions laborals sinó també de la seva qualitat i, per tant, de la qualitat general de l'oferta artística del teatre. És més important gastar els diners en produccions cares o estrelles esplèndidament remunerades que en elevar la qualitat de les masses estables? Aquest Holandès demostra que la resposta és no.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!