Huracà López

Le poinçonneur 16-06-2010

Non Solum, de Sergi López i Jorge Picó

Teatre Poliorama, 4 de juny de 2010

-Diverses són les raons que, en escriure la crònica d'un acte, m'allunyen deliberadament de la pretensió de qualsevol tipus d'objectivitat. La primera, sens dubte, és la limitació de les meves qualitats -com que tinc poc a dir, no em fa por la manca de rigor-. La segona possiblement tingui a veure amb una desconfiança intrínseca que aplico a qualsevol que se les doni d'equànime i distanciat envers l'activitat comunicativa -qui no està mediatitzat per les pròpies conviccions en emetre un judici?-. La tercera, finalment, obeeix al fet que aquests textos, com es pot suposar, no em trauran de pobre, així que a prendre pel sac les cauteles.

Per tot l'anterior, no dubto, abans de res, en reconèixer obertament que a mi, Sergi López m'encanta. És el que, dins l'ajustadet del meu entendre, percebo com un actor total. Segueixo la seva activitat fílmica des que el vaig descobrir fent de venedor ambulant de cassets a Lisboa, aquella petita meravella de Mariano Barroso on compartia pantalla amb Carmen Maura, Federico Luppi i Laia Marull. Un tipus potent en el sentit més ampli del terme: l'expressivitat pura com a leitmotiv.

Fa un lustre, anava conduïnt per Girona quan a la ràdio van anunciar la propera estrena de Non Solum al Temporada Alta de Salt. De seguida vaig fer plans, però, entre que no gasto agenda ni serietat, les meves intencions -com aquell dia- solen esvair-se en el no res. Cinc anys després, els chollos dels passis de premsa -al cel sia qui els va inventar- m'han permès, per fi, redreçar l'assignatura pendent i gaudir del meu López a poc més d'uns metres. Mentre seia, per cert, al costat d'un conegut locutor radiofònic que es feia l'interessant mirant el rellotge cada dos minuts, jo, simplement, gaudia. I a sobre gratis.

A Non Solum, Sergi López no es que es fiqui el públic a la butxaca: és que l'absorbeix. Mitjançant un muntatge delirant fruit de la col·laboració del propi protagonista amb Jorge Picó -coautor i director-, assistim a la multiplicació d'un munt de personatges que, per moments, semblen emergir com per art de màgia de la negror d'un escenari absent de qualsevol atrezzo. Absent, també, de companyia, López fa passar l'espectador del desconcert de l'inici a la comunió total amb un còmic huracanat que es menja les platees amb la contundència del millor Rubianes.

Els esdeveniments, de per si ràpids, s'acceleren conforme s'acosta el final, destacant especialment la descripció irrepetible d'un esbojarrat acte sexual tan intens com improbable. Per nota, també, la interacció amb un impossible alt càrrec polític suposadament present entre les fileres d'un Poliorama ple de gom a gom.

Els més imprudents diran que Non Solum consisteix en un monòleg. Reduccionistes, no s'adonen que, en realitat, és una surrealista conxorxa cridanera entre un veí infidel, un oficial del Cadastre i un lampista nu.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!