I Beethoven es va passejar pel Palau

Glòria Soler 08-08-2011

Frank Peter Zimmermann, violí

Deutsche Kammerphilarmonie Bremen; Josep Pons, dir.

Palau de la Música, 17 de maig de 2011

Palau 100

-

Itzhak Perlman està considerat majoritàriament per la crítica com el millor violinista viu que hi ha actualment (i des de fa anys, probablement des de la mort de Yehudi Menuhin el 1999). I segurament continuarà sent així fins a la seva desaparició, que desitgem que encara trigui molt a arribar. En qualsevol cas, Perlman té en Zimmermann un noble i madur successor.

És un violinista que no necessita fer cap escarafall per demostrar el seu virtuosisme i que fins i tot ataca lentament els trinos. Deletrejant i meravellant-se de cada arpegi i de cada passatge però sense que hi hagi mai cap embarbussament, ni una sola taca que pugui deslluir la partitura. Mesura amb precisió el pes de cada nota i interpreta perfectament la càrrega física i emocional de Beethoven. I no descuidar res en el seu Concert per a violí en re major op. 61, és tota una fita.

Zimmermann té, amb permís d'Itzhak Perlman, un dels millors legatos del circuit. Deliciós el Bach de propina de rigor. En aquesta ocasió, l'Andante de la Sonata núm. 2 en la menor. Música per apaivagar les ànimes que Zimmermann va acariciar dolça i suaument abstraient-les de la resta del món (excepte una senyora de la tercera fila que es va oblidar de prendre's el xarop per la tos i que es va endur una mirada compassiva del violinista als aplaudiments).

Tocar Beethoven no era cap repte per una orquestra que ja ha vist premiat l'enregistrament de les seves simfonies per la Crítica Alemanya. El que ja era més sorprenent era la predisposició, l'entrega i el vigor que desprenien, i que en aquesta ciutat només estem acostumats a veure en orquestres juvenils.

El solista mantingué una complicitat permanent amb els diferents músics de l'orquestra, especialment amb el cap de segons violins i el concertino en una obra que es demostrà coneguda i estimada per tots. Les mirades i els somriures deien "ara ve aquell passatge que ens agrada tant", "ara ataco jo primer per aquí i després entres tu". L'orquestra gaudia i exprimia aquell solista de gust i Zimmermann fruïa de la compenetració que li proporcionaven uns intèrprets entregats i amants de la partitura que tenien davant. I la partitura sonava viva com si fos nova.

La Kammerphilharmonie tenia absolutament integrades les indicacions i tocava sola, mirant-se els uns als altres, al concertino i escoltant molt el solista, que fins i tot donava entrades com al tema amb als violoncels del tercer moviment. Supremes les violes (i quin plaer poder-ho escriure!)

I sí, Beethoven es va passejar pel Palau aquella nit. Un se'l podia imaginar entre bambalines, sord però escoltant cada nota. I també caminant entre els músics, somrient sorneguerament aprovant cada fraseig. No és possible retrocedir en el temps per saber com ho volia, però es pot afirmar que Zimmermann i la de Bremen li van fer justícia. Molta justícia.

A tot això, Josep Pons, sense desmerèixer-li en absolut la feina, va ser una criatura a qui conviden per primera vegada a un banquet de reis on, a més, l'asseuen a la millor tribuna i no pot més que badar boca davant de tot el que percep. Com també va ser un regal per a Benet Casablancas que li interpretessin el Nocturn dels Tres epigrames.

L'orquestra va mantenir l'esperit en la Simfonia núm. 8 de Dvorák, ara sense la presència del Stradivarius de Zimmermann, tot i que el solista només se'n va allunyar uns metres, a la platea del Palau, per continuar escoltant-los. I també va seguir Pons amb una direcció enèrgica i lleugera alhora. Però qui necessita un director, amb una orquestra com aquesta?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!