LPC3

L'Orquestra Simfònica del Vallès es troba immersa en la seva XIV temporada en la que es proposa plantejar "solucions que superin els principals esculls del format actual de presentació de la música simfònica, a saber, la manca d'interactivitat amb el públic, l'absència d'un component visual atractiu i la desaparició del factor sorpresa". Un propòsit ambiciós i lloable, dins d'un àmbit, el simfònic, que cau temporada rere temporada en els llocs comuns de sempre i que sembla mantenir-se aïllat de la realitat canviant que l'envolta. Propostes per a fer-ho: la tria d'un actor i director d'escena, Jordi Godall, com a artista resident, la col·laboració amb el trombonista i director Christian Lindberg, un West Side Story coreografiat o l'acció Les cadires de "la Simfònica", que convida cada concert a quatre persones a viure la interpretació des de dins de l'orquestra.

Per a posar en marxa un projecte tan ambiciós hem de suposar, però, que cal temps. Així s'explicaria, si més no, el sisè concert d'aquesta temporada, que poc té a veure amb la seva declaració d'intencions. La proposta d'un programa clàssic i tòpic (obra concertant amb solista de primer, simfonia de segon) i el manteniment de les formes canòniques del concert clàssic xoquen amb la proposta de partida. Però, com dèiem, temps al temps.

El concert s'obre amb la Rapsòdia sobre un tema de Paganini de Sergei Rachmaninov, obra basada en el virtuós Caprici nº 24 per a violí sol del violinista i compositor genovès, i posada en escena pel pianista croat Bruno Vlahek, guanyador de l'edició 2008 del Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes. Obra, doncs, d'un gran virtuosisme, que l'orquestra aborda amb molta precaució des del seu inici, amb un tempo tranquil i una bona dicció, com explicant-la sense presses. El so de l'orquestra és, també des de l'inici, càlid i íntim, especialment en els diàlegs entre el piano i els vents. El pianista, per la seva banda, s'entrega a aquesta interpretació de la partitura, i entre tots generen un ambient palpable des de les butaques. Els problemes apareixen, precisament, en els passatges on la partitura requereix una mica més de contundència, en els que l'orquestra no pot respondre. Pel que fa a Vlahek, a banda d'un virtuosisme tècnic que se li suposa a l'afrontar una obra d'aquestes característiques, destaca pel seu toc net i brillant que no descuida en cap moment el sentit de la frase.

La segona part ens porta la ben coneguda Simfonia nº 3 en Mi b major, op. 55 de Ludwig van Beethoven. Composta entre els anys 1802 i 1804, dedicada a l'ideal d'heroi revolucionari que Napoleó va representar un dia per al compositor de Bonn, va ser sobretitulada per ell mateix com a Heroica. La versió que l'Orquestra Simfònica del Vallès ens proposa torna a mostrar-nos les seves grans virtuts i els seus punts febles. Si per una banda l'orquestra mostra un bon domini de les dinàmiques piano, amb un so suau, càlid i un bon control tant dels atacs com dels finals de frase (excel·lent secció inicial del segon moviment), també es fan peleses les seves limitacions a l'hora d'aconseguir sonoritats més profundes i enèrgiques. En aquest sentit, manca profunditat de so en els greus (cellos i contrabaixos), que en els passatges més forts sonen opacs i poc definits (primer i tercer moviments). Tot i això, l'equilibri sonor entre seccions és adequat i, novament. trobem uns diàlegs ben conduïts, en aquest cas entre vents i cordes.