Jonas Kaufmann, un tenor tot terreny

Antoni Colomer 01-09-2012

Jonas Kaufmann, tenor

Orquestra de Cadaqués; Jochen Rieder, dir.

Festival Castell de Peralada, 22 d'agost de 2012

-Després d'una primera presència a Barcelona, al cicle de la Schubertíada a l'Illa Diagonal, quan encara no era una rutilant estrella sinó un tenor prometedor, i després de cancel·lar al Liceu, la darrera temporada, una Bella Molinera de Franz Schubert, per fi s'ha presentat en societat al nostre país el tenor que en aquests moments s'ho està menjant tot tant en el repertori alemany, com en el francès i fins i tot en l'italià: Jonas Kaufmann.

Una característica aquesta, la de moure's amb gairebé idèntica comoditat en estils i vocalitats tant diferents, molt poc habitual en la història recent del cant i que aporta un plus a la personalitat d'un cantant que ha protagonitzat una carrera poc habitual. I és que normalment, els grans tenors no esclaten gairebé als quaranta anys, sinó que donen mostres de les seves possibilitats reals molt abans.

En canvi, la carrera de Kauffman ha anat per camins ben diferents. Vinculat durant molts anys a la companyia de l'Òpera de Zuric, poc podíem pensar que aquell tenor líric, que participava tant en produccions d'òpera barroca com en d'altres de música contemporània, un bon dia es convertiria en el tenor romàntic per excel·lència, amb unes qualitats i una solvència vocal més que remarcable. Kaufmann ha tingut paciència, cosa molt estranya en el planeta òpera, i en els darrers anys el seu instrument ha donat un salt de qualitat i de volum notori, sembla ser, segons explica ell, per un canvi en la tècnica vocal que es va produir durant una estada a New York.

Aquest canvi, o aquesta progressió, l'ha dut a ser un tenor clarament spinto, amb un color baritonal a la zona greu i al centre, però amb una facilitat per a l'agut i, el que és més sorprenent, per a la mitja veu i fins i tot el filat, que remet als grans tenors d'abans de la segona guerra mundial.

El Festival de Peralada s'ha apuntat el "tanto" de portar a l'estrella del moment i la cosa es va saldar amb èxit clamorós, malgrat una orquestra, la de Cadaqués, que va demostrar no estar en el seu millor moment, matusserament dirigida per l'habitual col·laborador de Kaufmann al podi, Jochen Rieder. Massa fragments orquestrals per deixar descansar al cantant que, si a més no estan tocats amb cert nivell, l'únic que provoquen són unes caigudes de tensió importants en el públic.

-Pel què fa a Kaufmann, cal dir que va confirmar les millors expectatives. Si bé, com és habitual en ell, va començar el concert buscant la col·locació idònia de la veu, amb alguns sons més engolats del que caldria, una tendència característica de la tècnica vocal germànica, ja en la seva primera intervenció, amb l'ària Celo e mar de La Gioconda, va mostrar detalls de gran classe i bona projecció d'un instrument amb molta personalitat en un espai com el de Peralada que mai ha estat una bicoca per les veus.

Menys interès va tenir el fragment de Giulietta é Romeo de Zandonai, potser massa intimista pel context en què es desenvolupava però que deixa ben clar l'interès de Kaufmann pel repertori verista, mentre que la interpretació de l'ària de Carmen va ser de manual. Perfecte francès, identificació amb el personatge, elegància en el fraseig i acabant com està escrit, cosa que no fa ningú, apianant progressivament la pujada final. De traca!

La primera part va acabar amb una emotiva Mamma, quel vino de la Cavalleria Rusticana i la segona va començar amb una altra de les grans pàgines del verisme, l' Improvviso de l'Andrea Chènier. Kaufmann té una gran virtut, i és que canta aquest repertori amb gran elegància i certa contenció. No perd els papers ni busca l'efecte fàcil. La veu a més és ideal per color  i, a diferència del que alguns col·legues han apuntat en base a no entenc quin criteri, el seu italià és impecable. Potser de la seva mà el repertori verista tornarà a reviure els moments de glòria del passat.

Finalment, dues pàgines wagnerianes: un Winterstürme de Die Walküre menys expansiu del previsible, però impecablement cantant i, sobretot, un Im Fernem L'andana de Lohengrin memorable. Kaufmann s'ha convertit probablement en el millor Lohengrin com a mínim dels darrers cinquanta anys i la recreació que fa del personatge wagnerià és simplement fascinadora. Ell és Lohengrin.

Una bona interpretació d'E lucevan le stelle de Tosca va obrir una sèrie de cinc propines, bàsicament napolitanes i peces d'opereta vienesa, que personalment em va decebre. Ja sé que es tracta d'una gala d'estiu i que les propines són les propines, però sense dubte hagués preferit algun fragment operístic més, començant pel seu Werther sensacional. Però contra gustos...

El resum és fàcil, i es condensa en aquelles paraules tantes vegades repetides al món de l'òpera, tant sovint en va però que aquesta vegada sembla que va de debò: Senyors, tenim tenor!

 

Fotografies de Josep Aznar i Joan Castro.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!