Keep jazz alive

Xavier Villanueva 23-11-2012

Sonny Rollins

Palau de la Música, 20 de novembre de 2012

44è Festival Internacional de Jazz de Barcelona

-Vuitanta-dos anys a les espatlles i un Sonny Rollins un pic rovellat segueix passejant-se pel món amb el seu saxo tenor com a bandera. A Barcelona va venir per primera vegada el 1966, deu anys després de l'enregistrament del famós Saxophone Colossus i vint anys després que el senyor Rollins passés a prioritzar el saxo tenor entre els instruments que tocava. Ara torna, dos anys després de la seva última visita a la ciutat.

Aquest home és història viva del jazz. Primeres gravacions amb Bab Gonzales a finals dels quaranta i un seguit de col·laboracions estel·lars amb tots els gegants: Miles Davis, Jay Jay Johnson, Bud Powell, Thelonius Monk... Informació que es difícil d'obviar quan un es disposa a escoltar el seu directe al 2012.

Un Palau de la Música ple el va rebre amb tots els honors. I ell va demostrar que és música, que un cos com el seu, sense la música que produeix, no seguiria donant voltes per aquest món. Com deia abans, el senyor Rollins està una mica rovellat físicament: camina tort i encorbat, però quan es va escalfant amb el saxo entre els llavis és capaç de posar l'esquena totalment recte mentre dispara un dels seus solos lliures i poderosos.

Els primers temes van sonar un pic freds, però poc a poc els músics es van anar entonant. El jove bateria Kobe Watkins imposava ritmes frenètics amb la companyia de les congues de Sammy Figueroa, el veterà Bob Cranshaw complia sense lluïments personals la tasca del contrabaix, i la guitarra virtuosa de Saul Rubin, amb el trombó de Clifton Anderson, omplien de solos els temes. Uns solos que eren induïts pel mateix Sonny Rollins, que s'apropava als músics amb el seu saxo i els hi donava l'entrada; o intervenia a mig solo per a orientar-lo, dialogar, jugar.

Entre el repertori, visions des del jazz de peces molt diverses. Per exemple, un homenatge a Jay Jay Johnson, un tema moderat, elegant, que va anar situant els músics dins el directe. O una versió d'una cançó popular italiana que el mateix Sonny Rollins recorda de la seva infància. Però els moments de vibració especial van arribar amb dos dels seus estàndards més coneguts, Airegin i St. Thomas, força caribenys i alegres, amb un Rollins ja disparat i capaç de reviure a través de la música tot i el seu estat físic.

"Keep jazz alive" van ser les últimes i repetides paraules que aquest meravellós saxofonista va pronunciar abans de desfilar per l'escenari davant d'un públic que en volia més però que va acabar acceptant que no se li pot demanar tant a un home de vuitanta-dos anys. Realment sembla que sigui el jazz el que li dóna la vida a ell. Un jazz hereu del primer be-bop, una actitud de joc i improvisació que es fa palesa quan un sap que Sonny Rollins es presenta als concerts sense una llista clara de temes per tocar, que a mesura que va avançant la nit decideix tocar una cosa o altra. Segurament ha perdut molta de la potència que devia tenir en els seus anys de joventut, però encara conserva un mestratge especial i el respecte evident dels músics més joves que l'acompanyen. Simbiosi: història viva del gènere mantenint el jazz amb vida de la mateixa manera que sembla que és el jazz el que li manté la vida a ell.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!