Kitajenko treu el millor de l'OBC

Bernat Dedéu 01-11-2012

OBC; Dmitrij Kitajenko, dir.

L'Auditori, 27 d'octubre de 2012

-La popularitat del repertori que ressenyem va fer que el tercer programa de l'OBC fos un èxit de convocatòria indiscutible. Tchaikosvki excita les masses dels melòmans mundials i catalans, i més encara si el programa conté greatest hits com ara l'Obertura 1812. En mans d'un altre director menys experimentat, aquestes tres obres simfòniques podrien haver esdevingut una apologia indigerible del txumba-txumba i l'efectisme sonor. Però la batuta sensata de Dmitrij Kitajenko va injectar personalitat russa a la partitura tchaikovskiana sense caure en cap histrionisme, bo i preservant instants d'espectacle als quals la música mai no hauria de ser totalment aliena.

L'orgia russa va començar amb la bellíssima Serenata per a cordes en do major, op. 48. La corda de l'OBC va demostrar força tremp en la coneguda sonatina inicial, abraçant amb força els unísons, tot i que per tocar-la al màxim nivell caldria un so de corda molt superior al de la nostra formació. Kitajenko va traçar molt bé les dinàmiques del Vals, i només els contrabaixos (especialment indolents i poc motivats) van fer badades de tempo menors. Al tema rus final, l'orquestra va patir desajustos als canvis de temps, i els violins van mostrar un cert cansament, tot i que el resultat global de la peça va ser notable. Per finalitzar la primera part, gaudírem l'arxiconeguda 1812, que Kitajenko va dotar de pompa sense caure en l'histrionisme ni l'exageració. Però estem amb el seu propi autor: la peça és sorollosa, festivalera i prescindible.

L'OBC ha tocat la Simfonia núm. 4 en fa menor, op. 36 en nombroses ocasions. Preferida pels directors, degut a un final espectacular que sempre assegura aplaudiments, acostuma a ser molt programada a tots els auditoris del món. Però cal dir que Rússia i el propi Txaikovski tenen prou tradició simfònica com per no haver de repetir les mateixes simfonies fins la sacietat. Kitajenko va portar-ne molt bé el tremp, però la resposta va ser desigual. El primer moviment va sonar bé, però el clima de fatalitat de la partitura no va sorgir d'uns professors que no es veien gens anguniats ni situats en el pathos sonor. Després d'un excel·lent Andantino, el famós Scherzo va presentar una interpretació correcta, un pèl deslluïda per uns vents un pèl parsimoniosos en disparar les seves ràfegues juganeres en diàleg amb la corda. L'esclat final va ser portat amb molt bon tremp, amb un metall i percussió en òptim estat.

Evidentment, el públic va respondre amb generosos aplaudiments. Un públic que, per cert, superava en un vuitanta per cent la seixantena d'edat. No seria arriscat afirmar que els responsables culturals del país haurien de reflexionar sobre com captar nous abonats per a l'OBC. Si seguim deixant passar el temps, com fa el presidente dels espanyols, les solucions no arribaran soles. I si podem anar canviant el repertori de tant en tant, doncs ja serà la rehòstia...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!