LPC3

Una bomba sobre l'escenari, una depredadora nata menjant-se el públic. Una veu capaç d'oscil·lar del jazz i el swing més suggerents al soul més potent, sempre amb la vena bluesera, desembocant a la veu més rockera que cap blanca hagi tingut mai des de Wonda Jackson. Amb un timbre semblant al d'Etta James de l'època Chess Records, però amb algunes vibracions que bé podrien recordar als de la ja més recent Gwen Stefani en temes com Watcha Gonna Do, Imelda May ens transporta indiscutiblement als 50' o 60' amb un rockabilly potent i proper a l'R&B on mostra una veu cadenciosa entre la sensualitat i delicadesa en temes com Knock 123 fins a l'esquinçament que desgrana a Love Tattoo, tema que dóna nom a l'únic àlbum que de moment té l'artista al mercat amb el seu nom actual i que el juny d'aquest any ha arribat al número u de les llistes irlandeses - al 2003 treu un disc sota el nom d'Imelda Clabby: No Turning Back (que s'ha reeditat recentment amb el seu nom actual) i al 2006 és la veu que dóna vida al disc Talk to Me de la Blue Harlem Jazz Band's de Mike Sánchez - . Amb influències del rock&roll d'Elvis o Johnny Cash, i una actitud canalla i de barriada però amb un glamour absolutament indiscutible, la dublinesa de trenta-cinc anys té l'energia desbordant sobre l'escenari que li permet abordar com una verdadera tigressa tant un Smokers Song com una versió brutal de Tainted Love de Gloria Jones, amb la mateixa profunditat i estripament. Sense donar treva al públic, cada tema és com un huracà colpejant a l'oient. Alguns no es poden creure estar presenciant un espectacle on el bateria, Steve Rushton, ens posseeix amb els típics dobles bombos "rockabillyeros" i amb la força amb què lluita, és una peça clau de la màquina que parteix les baquetes però continua l'espectacle amb la mateixa energia, sense pietat, entregant-ho tot.

Sens dubte la proposta més potent del Festival de Jazz de Barcelona, la menys ortodoxa i més atrevida, i per què no dir-ho, la més encertada. Luz de Gas estava ple a rebentar i el públic embogia amb cada tema. La veu més animal, el look més sexy sobre uns talons de vertigen i un tupé a l'estil "Rebelde sin Causa"; complint les premisses de rebel·lia, sexualitat i llibertat, al ritme frenètic donat de la mà del contrabaix que Al Gare colpejava amb slaps de bogeria, amb una mà dreta impressionant i segurament tota ella feta una durícia. A més del domini del contrabaix, Gare va mostrar portar la batuta també amb el baix elèctric. I és que la banda no va deixar de sorprendre durant la més d'hora i mitja de festa desenfrenada que ens van brindar l'última nit de la seva gira.

A la guitarra, un armari d'home amb un look completament fidel al rock cinquantesc de tupé engominat i hermilla negra, un músic amb una llarga trajectòria en l'escena rockabilly, Darrel Higham, que per més inri està casat amb la cantant. Tot això acompanyat de la trompeta de Dave Priseman, trompetista format en l'escena jazzística de Londres però que s'ha experimentat amb bandes de funk, punk, rock o fins i tot world music, i que li dóna a la banda el toc que ens apropa més al so New Orleans. Imelda s'atreveix a afirmar que possiblement té la millor banda del món.

L'artista revelació de l'any segons molts - crec que després d'Amy Winehouse en els seus millors moments no hi ha hagut parangó - ha compartit escenari amb Dionne Warwick, The Supremes, Elvis Costello, Jools Holland, Van Morrison o Elton John i podem estar segurs de que no trigarà gaire a pujar com l'escuma en el mercat internacional. Ja està preparant el següent àlbum, del qual ens en va avançar alguna peça ahir. El rockabilly transmuta per apropar-se a un estil més característic al de James Hunter o de qualsevol club fumat del Soho, amb tocs negres que podríem comparar a l'esgargamellar-se i al fraseig de l'R&B de Ruth Brown. I és que trobem tantes similituds amb estils que han marcat la història de la música perquè la veu d'aquesta diva es consagra en el virtuosisme, simplement en la grandesa dels més grans. Amb una potència vocal que poques veus blanques han aconseguit; potència que li permet cantar a mig metre del micròfon i que la veu continuï arribant a cada racó de la sala, ressonant des de cada racó del seu cos, fent el que li dóna la real gana amb el seu instrument. Simplement brillant i amb tota la pinta de convertir-se en una icona superlativa sense sostre, Imelda May es va menjar el món i esperem que se'l segueixi menjant, i que torni, per favor, que torni aviat a Barcelona!