La CBSO: un model a seguir

Antoni Colomer 17-10-2011

City of Birmingham Symphony Orchestra; Christian Tetzlaff, violí; Andris Nelsons, dir.

Palau de la Música, 10 d'octubre de 2010

Palau 100

-No hi ha dubte que la City of Birmingham Symphony Orchestra s'ha convertit en els darrers anys en un model a seguir. Una ciutat relativament petita, sense cap tipus de tradició musical, ha aconseguit, a través de la seva orquestra, situar-se al mapa de la vida cultural europea gràcies a la seva institució musical més important. Per aconseguir aquests resultats òbviament ha calgut molta feina, molta paciència i molt de talent. Una recepta que no té res de novetat però que, per aquest motiu, probablement és la més difícil de dur a terme. Birmingham va encertar contractant a un jove anomenat Simon Rattle ja fa més de 30 anys, li va donar temps i poder i en els 18 anys que el director anglès s'hi va estar, va dur una orquestra de tercera als millors escenaris del món. Ara, amb Rattle a Berlín, és Andris Nelsons qui ha pres el relleu, amb l'interregne relativament fugaç de Sakari Oramo, i l'orquestra viu una segona època daurada, com s'ha demostrat en el concert inaugural de Palau100 d'aquesta temporada.

El concert de l'Orquestra de Birmingham que va obrir el Cicle Palau 100 s'ha de considerar un èxit indiscutible. El letó Andris Nelsons sembla destinat a ser un dels grans directors del futur. El gest és força peculiar, però l'energia en els atacs, el so vibrant que extreu de les cordes, capaces d'anar del fortissimo més estremidor fins al més subtil i transparent dels pianíssims sense perdre ni una engruna d'unitat i color, confereix al conjunt una personalitat remarcable. La prestació del conjunt a la Quarta simfonia de Txaikovski va ser veritablement excepcional. Tot i accidents inesperats, la versió va tenir el que havia de tenir: un dramatisme i una energia desfermats al primer i quart moviment, un lirisme melangiós el segon, meravellosament frasejat i evitant els llocs comuns, mentre que el tercer  va ser tota una demostració de virtuosisme.

Allà on es veu que encara hi ha una sensible diferència entre una gran orquestra com la de Birmingham i una de les clàssiques, tipus Viena, Berlín o Amsterdam, és en la remarcable diferència entre les seccions. Si les cordes són d'una subtilesa i d'un vigor sorprenent, no es pot dir el mateix de les seccions de metall i fusta. L'inici del primer moviment de la simfonia a càrrec del metalls va ser més que accidentat, i les fustes, tot i estar reforçades per la gira amb membres externs de qualitat - com el destacat clarinetista Maximiliano Martín - no tenen el nivell de les més grans formacions orquestrals.

L'impecable pizzicato del tercer moviment va ser, possiblement, el punt culminant d'una brillantíssima prestació de les cordes que ja es van lluir en l'Obertura Leonora 3 de Beethoven que va obrir de manera espectacular el concert. Nelsons treballa les transicions beethovenianes amb autèntic magisteri, impulsant a través d'aquestes el discurs musical. La versió no va ser del tot ortodoxa i per moments va semblar que l'estructura era un pèl inestable. Però en d'altres, aquesta meravellosa pàgina beethoveniana va tenir l'alè de les grans versions. Un alè ampli, heroic, vigorós, trufat aquí i allà de subtilíssims pianíssims.

El concert va incloure també la participació de Christian Tetzlaff en el Concert per a violí de Dvórak, el seu opus 53. Bona projecció, indiscutible virtuosisme i una gran compenetració amb orquestra i director es van conjugar en una bona versió d'aquest peculiar concert que possiblement té l'inconvenient d'insinuar en el primer moviment més del que acaba oferint.

 

Fotografia d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!