La cruïlla de Juan Diego Flórez

Antoni Colomer 30-11-2007

Recital al Gran Teatre del Liceu

Sempre he pensat que, a l’hora de plantejar-se una crònica musical, cal intentar evitar tirallongues d’adjectius que sovint no acaben sent altra cosa que llocs comuns o consensos més o menys buits de contingut, o sigui que saltem-nos aquesta part i simplifiquem-ho dient que Flórez és, indubtablement, un dels intèrprets més importants del moment. Només un parell o tres de cantants d’òpera, i parlo de tots els repertoris, estan al seu nivell d’excel·lència tan tècnica com expressiva.

El recital del Liceu, com no podia ser d’altra manera, va ser una festa, amb un públic molt ben predisposat des del començament i que va acabar dempeus al final. Però Flórez va presentar un programa un tant atípic que obre les portes a un debat ben diferent.

El repertori que va oferir Flórez al Liceu, amb moltes cançons – Tosti, Bellini i Rossini – i àries de Sarsuela, demostra que el tenor peruà està buscant nous horitzons pel que fa al repertori, després d’haver marcat un abans i un després en els més complicats papers rossinians. De fet, Juan Diego Flórez va recollir el testimoni de tenors de la personalitat de Chris Merrit o Rockwell Blake pel que fa al domini de l’estil i la coloratura, però amb un timbre més ortodox i una igualtat en tots els registres superior als seus predecessors.

Ara bé, la pregunta és si Flórez, amb una veu de les seves característiques, pot ser capaç de donar el pas a un repertori més líric. El divendres al Liceu va cantar amb facilitat insultant “La donna é mobile” de Rigoletto, obra que ja té prevista abordar en pocs anys, i l’ària de “Romeo et Juliette” amb una línia inatacable i un francès força correcte. Però una cosa és fer-ho amb piano – encara més amb el piano tancat i discret de Vincenzo Scalera - i altra cosa és haver de traspassar la densa orquestració de l’òpera francesa.

Flórez és un fenomen interpretant el repertori belcantista: Rossini, Bellini i Donizetti. És aquí on llueixen unes qualitats úniques. Però es tracta d’una veu que, a diferència d’altres, no sembla que hagi d’evolucionar i guanyar volum i densitat. Al contrari. Prendre riscos innecessaris podria perjudicar seriosament el futur de la seva evolució com artista.

Alfredo Kraus, el seu referent al que va tornar a citar en el concert de divendres, conscient de les seves característiques, es va mantenir fidel a uns títols i un repertori determinat. Molta gent l’ha criticat per això i encara ho fa.

Però després d’escoltar com Flórez va cantar l’ària de “Lucrezia Borgia”, només podem desitjar que se’l critiqui molts i molts anys pel mateix. Seria la prova que tenim un gran tenor líric-lleuger per temps.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!