La dramatúrgia de Lluís Pascual

Ofèlia Roca 11-11-2008

Le nozze di Figaro de Mozart

Funció inaugural al Gran Teatre del Liceu

Commedia per musica en quatre actes- Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra La folle tournée ou Le mariage de Figaro de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart

Repartiment


Comte d’Almaviva Ludovic Tézier
Comtessa d’Almaviva Emma Bell
Susanna Ofèlia Sala
Figaro Kyle Ketelsen
Cherubino Sophie Koch
Marcellina Marie McLaughlin
Bartolo Friedemann Röhling
Basilio Raúl Giménez
Don Curzio Roger Padullés
Barbarina Eliana Bayón
Antonio Valeriano Lanchas
Dues dones Olatz Gorrotxategi

Equip artístic

Direcció musical Antoni Ros-Marbà
Direcció d’escena Lluís Pasqual
Escenografia Paco Azorín
Vestuari Franca Squarciapino
Il.luminació Albert Faura
Coreografia Montse Colomé


La dramatúrgia de Lluís Pascual:

Si Le nozze di Figaro només fos un argument, ens trobaríem amb una trama d’estructura enginyosa i complexa com un laberint, amb uns diàlegs intel·ligents i brillants i amb una moralitat crítica que ironitza sobre els privilegis dels aristòcrates. Tot això es conserva al llibret de Da Ponte, però a música de Mozart hi afegeix una elegància excepcional que fa aparentment lleugera i alada la ironia més hilarant o la malenconia més pesarosa.

Luís Pascual ha volgut integrar en la seva dramatúrgia aquests dos components: l’escenografia -obra de Paco Azorín- recrea l’estructura de laberint propi de la comèdia, però no com un element lúdic, sinó com una expressió de la complexitat que amaguen les aparences. I en la direcció d’actors, Lluís Pascual ha estat atent a cada matís de la música perquè aquesta òpera esdevingui als ulls dels espectadors d’avui allò que va sortir de les mans de Mozart: una elegant, intensa i complexa mirada sobre la fragilitat de les relacions humanes; sobre el caràcter epidèrmic del desig, sobre les enganyoses seguretats de l’amor conjugal o sobre la feblesa d’un poder que declina.

La veritat que la posada en escena de Lluís Pascual respira elegància, bon fer i un total respecte per l’obra i la musica.

Pascual és un director d’escena que sempre respecta molt als cantants i esta molt pendent al fer els moviments d’escena perquè no dificultin als cantants per fer la seva feina i sempre amb un respecte total i molt gran per les obres que te entre les mans respectant al màxim l’argument i l’essència en si mateixa del que s’està explicant i del que es vol transmetre mitjançant la musica i el moviment.

El decorat és molt elegant i funcional alhora, ja que es un marc mes petit del que és l’escenari en si, ja que és una òpera de petit format degut a la època en que va ser escrita, i fa que tot estigui a l’abast dels cantants ràpidament i còmodament partint de l’escena del segon acte on Susanna te que agafar la guitarra per acompanyar a Cherubino en la seva ària, i que juga amb les portes per on s’amaguen, surten, juguen i tramen els embolics els personatges durant els tres primers actes per cloure el quart amb una intel·ligent estructura que és va movent segons convingui per amagar-se els personatges que simulen els arbustos, flors i arbres del jardí on clou l’obra amb molt de joc i genialitat.

Plasma molt be l’esperit de l’obra i dels personatges un a un amb les seves personalitats i inquietuds amb molta cura i precisió al igual que en cada una de les escenes, ajudat per una esplèndida il·luminació i vestuari.


Primer repartiment:

Aquest a sigut un repartiment encertadíssim en tots els sentits i de gran qualitat per part de tots els personatges.

El comte d’Almaviva va estar interpretat per un elegant Ludovic Tézier i amb una veu segura, brillant i de gran qualitat, a mes amb una entrega total i molt creïble del seu orgullós personatge.

La comtessa d’Amaviva va ser interpretada per Emma Bell que és una cantant que posseeix molta elegància a l’escenari i que compta amb una veu molt robusta, vellutada i de timbre molt interessant i alhora amb una tècnica impecable que fa que brodi el personatge a la perfecció.

La Susanna d’Ofèlia Sala va ser una vertadera delícia en tots els sentits per la seva gràcia escènica que la converteix en una nena ingènua graciosa i a l’hora amb una dona intel·ligent i madura. Ella sempre canta amb aquest timbre tant vellutat i homogeni que tant la caracteritza i a l’hora plena de matisos dolços i tendres contrastant amb la força que necessita als moments on la fan sortir de les seves caselles i que Ofèlia Sala ho expressa amb una total entrega, frescor i expressió comunicativa, és una Susanna ideal.

El Figaro de Kylie Ketelsen va ser fantàstic en tots els sentits. Ell és un gran cantant-actor i amb una veu esplèndida i plena de caràcter que fa que el seu Figaro sigui d’absoluta referència, ja que dota al personatge de una energia contagiosa i amb una agilitat envejable a sobre del escenari i amb molt de carisma que fa que li doni al personatge el punt just.

El Cherubino de Sophie Koch va ser molt gentelman en tots els aspectes amb un cant molt elegant i ben projectat amb una veu molt interessant i amb una interpretació del personatge amb molta elegància en els seus gestos i actitud davant les situacions sense oblidar el adolescent que és.

La Marcellina de Marie McLaughin va ser plena del sentit del humor que necessita aquest personatge sense deixar la elegància que la caracteritza i amb una total entrega tant vocal com actoralment.

El Bartolo de Friedemann Röhlig va ser autoritari i contundent tant vocalment com actoralment i sempre amb la gràcia que necessiten aquests personatges de Mozart.

El Basilo de Raúl Gimenez va ser un gran luxe vocalment i amb la gran veterania que posseeix aquest reconegut cantant dotant al personatge d’una intel·ligent i divertida interpretació.

Don Curzio va estar interpretat per Roger Padulles amb una esplèndida veu i convincent interpretació, donant al personatge tot l’esperit que necessita.

La Barbarina de Eliana Bayon també va ser tot un luxe amb una veu preciosa i amb molta qualitat escènica.

L’Antonio de Valeriano Lanchas no pot ser millor, perquè sembla que hagi nascut per fer aquest personatge tant vocalment com física i actoralment. Npot estar millor interpretat amb l’afegit de la gràcia amb Valeriano es desenvolupa i amb la veu tant adequada que posseeix. És realment fantàstic! Ja que des de que surt a l’escenari fins que és torna a amagar un no para de riure de lo creïble de l’actuació.

Les dues dones varen estar interpretades per Olatz Gorrotxategi i Àngels Padró d’una manera molt correcta i entregada.


Segon repartiment:

Igualment el segon repartiment va ser de qualitat.

El comte d’Amavia va estar interpretat per u enredadíssim David Menéndez que va cantar tota la estona amb una veu brillant i de cuidat timbre, ja que es un cantant que sempre s’entrega en cos i ànima al que està fen i amb gran convicció i a l’hora amb molt bona musicalitat i fraseig vocal.

La comtessa d’Almaviva va ser interpretada per Maite Alberola amb una veu de bellíssim timbre i excel·lent interpretació mozartiana. Alberola és una cantant que entén a la perfecció el seu personatge tant vocalment, actoralment i musicalment, i que quan la veus a l’escena sembla que el personatge estigui escrit per ella físicament i en la seva personalitat.

La Susanna de Ainhoa Garmendia va estar dotada de molta soltura escènica i picardia mozartiana i que alhora va estar cantada amb una veu excel·lent durant tota l’òpera plena de matisos i colors diferents.

El Figaro de Joan Martín-Royo va ser espontani, frecs, franc i molt natural i cantat amb una veu molt homogènia en tota la seva extensió i amb un gran estil mozartià.

El Cherubino de Josie Pérez va ser una mica irregular en l’aspecte vocal encara que aquesta cantant posseeix una veu molt interessant, i amb una gran entrega i convicció del seu personatge en la visió actoral fent un Cherubino fogos i ardent.

El Bartolo de Josep Ribot va ser molt creïble tant vocalment com escènicament.

El Basilio de Vicente Ombuena va estar cantat amb una veu molt brillant i de bona projecció durant tota la òpera i amb bona comprensió del seu personatge.

La Barbarina de Naroa Intxausti va estar cantada amb molt bon gust musical i vocal i amb total soltura escènica.


Antoni Ros-Marbà va fer una lectura de la partitura molt musical i amb uns tempos molt adequats i amb un bon control de l’orquestra i els cantants, encara que en el segon repartiment va haver bastants desajustos de tempos per part de alguns cantants i que el director va saber ajustar a temps i amb molta cura.

L’orquestra i cor del Liceu varen estar molt correctes en aquesta òpera, ja que sempre és difícil executar aquesta senzilla però alhora complexa musica del geni de Salzburg.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!