La fragilitat de les coses efímeres

Antoni Colomer 18-05-2010

El Cavaller de la Rosa, de Richard Strauss

Gran Teatre del Liceu, 10 de maig de 2010

-La composició d'El Cavaller de la Rosa, de la que l'any vinent en farà un segle, marca un punt d'inflexió en la trajectòria operística de Richard Strauss. Després de dues obres tan nocturnes i violentes, tan pel que fa al caràcter com als plantejaments harmònics, com són Salomé i Elektra, aquest retorn a les essències vieneses, aquesta clucada d'ull al passat, i més concretament a l'univers mozartià per part de Strauss i Hoffmanstal, va suposar primer una gran sorpresa i després, per a molts, una gran decepció ja que, fins a cert punt, suposava la confirmació de que Richard Strauss baixava del carro de la modernitat. Era el moment en què, com va dir Alban Berg, Europa ballava sobre un volcà que acabaria per esclatar en forma de Guerra del 14. Strauss però, un esperit més aviat conservador, baixa del tren en marxa amb aquesta obra mestra del repertori operístic que sembla voler mirar cap al passat, com a refugi nostàlgic, fugint així dels convulsos inicis del segle XX.

El temps ha situat finalment l'obra en el lloc que li correspon -és a dir, a l'olimp de les grans creacions operístiques - una vegada superades les reticències inicials. I precisament el temps, el pas del temps, és el motor dramàtic d'aquesta comèdia nostàlgica. El temps que, com diu la Mariscala, quan ets jove és imperceptible, però a mida que passen els anys s'apodera de tot i és l'únic que compta. Però al Liceu hi ha alguns elements que semblen aliens al pas dels anys. I el primer d'aquests elements és la qualitat de l'orquestra.

La base del nou estil compositiu de Strauss és una orquestració de màxima subtilitat, que exigeix a les cordes un perfum refinat i nostàlgic com l'aroma de la rosa persa que Octvian entrega a Sophie. I això és, exactament, el que l'Orquestra del Liceu no té.

A les ordres de Michael Boder, el director titular, el traç va ser sempre gruixut, utilitzant temps vius per tal de no exposar en excés l'orquestra i sense aconseguir un mínim de transparència a un conjunt que va mostrar sempre un so opac i esmorteït.

No és que l'Orquestra tingués un dia especialment dolent. Simplement és una constatació de les dificultats d'una partitura com la d'El Cavaller de la Rosa i del nivell d'un conjunt que, amb el pas del temps - i de directors prou respectats a nivell internacional com De Billy o Weigle - no aconsegueix aixecar el vol. Una llàstima perquè per jugar a la primera divisió dels teatres d'òpera una orquestra d'alt nivell n'és requisit indispensable. Ara ja es parla de Josep Pons com a substitut d'un Boder que sembla no tenir la continuïtat assegurada. Se li gira, doncs, feina al director català.

Tampoc Boder va mostrar una especial afinitat amb la partitura. Si en el primer acte va aconseguir alguns matisos interessants en el monòleg de la Mariscala, a mida que l'obra va anar avançant, la seva direcció, pels motius que siguin, es va anar convertint més i més inexpressiva i sense trempera, per acabar amb un tercet dels menys emocionants que recordo haver sentit mai. I ja és difícil que aquesta meravellosa escena de renúncia i acceptació no commogui.

-I més tenint en compte la bona aportació de les tres protagonistes, començant per la sensacional actuació de Martina Serafin, una Mariscala en tota regla. I és que la soprano vienesa sembla portar el paper en el seu ADN. No va desaprofitar una sola de les frases, frasejant amb classe majúscula i emocionant amb un monòleg final del primer acte que era pura veritat. Una interpretació, la seva, que no desmereixeria al costat de les grans Mariscales de la història. Potser un punt més d'arrodoniment vocal en la franja de passatge i aguda seria l'únic comentari a fer. Però això no és res davant d'una autèntica encarnació del personatge. Res en la seva actuació era fals, poc natural o forçat. Ni el carisma, ni l'emoció continguda. En definitiva una veritable i magnífica sorpresa.

També a un òptim nivell es va mostrar el sòlid Peter Rose, que va fer un Ochs menys rudimentari de l'habitual, amb un excel·lent sentit de la comèdia i un fraseig notable. Va construir un personatge i sovint va dur el pes de la funció amb les seves dots de comediant de les que ja havíem gaudit a El somni d'una nit d'estiu de Britten. Si tingués una mica més de presència vocal seria un Baró òptim, però la tendència avui en dia en la corda de baix és la que és i un Ludwig Weber o un Gottlob Frick, per citar un exemple de baix "cavernós", ja no existeix.

A un nivell un xic més discret es van mostrar Sophie Koch com a Octavian i Ofèlia Sala com a Sophie. La soprano valenciana, tot i la seva categoria, ja no és una indiscutible Sophie. Els anys han passat, Sala ha madurat, la seva veu també i per tant aquest paper, que ella sent tan seu i que li va obrir tantes portes a nivell internacional, ja no s'ajusta com un guant a les característiques de Sala, que es va veure relativament forçada en alguns passatges, com en la Presentació de la Rosa. Tampoc la va ajudar en excés un vestuari dissenyat pel seu pitjor enemic.

Koch, per la seva part, té el físic ideal per aquest Cherubino crepuscular (paper, per cert, el de Cherubino, amb el que va debutar al Liceu). És una cantant elegant i sensible, però es tracta d'una veu que no té expansió en cap franja del registre ni varietat de colors i això acaba revertint en certa monotonia expressiva. Tot i això, la seva actuació va ser més que correcta (de vegades un pèl sobre actuada, tendència d'algunes cantants quan fan papers transvestits) i sobretot molt aplaudida.

De la resta del repartiment, destacar al venerable Franz Grundheber que, suposem, feia amb Faninal la seva despedida del Liceu - tot i que tenint en compte la seva trajectòria i la seva excel·lent prestació no seria estrany que d'aquí a 10 anys encara el veiéssim en algun cast - i Josep Bros, que va voler fer aquest petit acudit que és el tenor italià davant del seu públic. Un acudit, però, amb trampa ja que es tracta d'una escriptura diabòlica que es travessa a tots els tenors. Bros es va mostrar valent, però amb els aguts un pèl inestables, conseqüència d'una ària difícil i cantada encara en fred.

Finalment cal destacar el bon treball de la resta del conjunt vocal i del Cor, que es va adaptar a un posada en escena bàsicament clàssica d'Uwe Eric Laufenberg.

-Entre els directors absolutament clàssics (s'ha de reconèixer que ja en queden pocs i no especialment inspirats) i els que ho trenquen tot, hi ha tota una gamma d'estils entre els que es troben aquell directors que fan propostes convencionals però que hi afegeixen quatre boutades per deixar un segell propi. És el cas del convencional i correcte El Cavaller de la Rosa de Laufenberg. Els decorats del primer acte fins i tot recordaven la mítica producció d'Otto Schenk, de colors pastel i aire aristocràtic decadent. La cosa va començar amb energia amb l'entrada dels dos amants a l'habitació coincidint amb l'Allegro inicial enlloc de situar-los ja al llit, i en general el primer acte va funcional prou bé, amb l'excepció de l'escena de conjunt, buida d'idees i amb alguns acudits poc afortunats. Una tònica, aquesta, que es va mantenir fins al final i que va ser el menys interessant d'una producció que no aporta gran cosa però que funciona prou bé. Plantejaments tradicionals i bona direcció d'actors puntejats per discutibles aportacions externes (sense comentaris el tema de les càmares fotogràfiques, tant les dels periodistes en escena i fora d'escena com la del pobre Francisco Vas que es passa l'obra fent un reportatge fotogràfic).

Laufenberg situa l'acció en una època indefinida, però en tot cas es tracta del segle XX i no de l'època en què es desenvolupa la trama original. Aquest aspecte, en una obra com Der Rosenkavalier, tan lligada a una època concreta, a un món que desapareix per no tornar, planteja els seus problemes, és cert. Però també és cert que un tema com el pas del temps és universal, com ho és el drama personal de la Mariscala.

I quan una cantant és capaç, com Martina Serafin, de posar a flor de pell totes aquestes emocions, aquesta nostàlgia que es fixa de sobte a l'epidermis per no desaparèixer mai més, no hi ha transposicions temporals ni visions col·laterals que valguin. El drama hi és present. Ahir, avui i per sempre més.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!