La generació d'or

Antoni Colomer 10-12-2010

Into the Little Hill, de George Benjamin

Gran Teatre del Liceu, 3 de desembre de 2010

-La música anglesa, o si més no, els compositors anglesos, han anat guanyant lenta però indiscutiblement, un lloc preeminent en el panorama musical internacional a partir del passat segle XX i començaments del XXI. Una posició en la que la música anglesa -  sorprenentment orfe de grans talents autòctons al llarg de la seva història i per tant obligada a importar talents com els de Haydn o Händel entre d'altres - no s'hi havia trobat mai.

Les coses van començar a canviar en la història de la música moderna anglesa amb Sir Edward Elgar, culminació musical de l'esplendorosa etapa victoriana (molt especialment a nivell econòmic) i primer músic anglès de l'època moderna respectat i interpretat a Alemanya i Àustria, el centre neuràlgic de la música durant la primera meitat del segle XX. Elgar va obrir un camí que seguirien, cadascú amb les seves característiques i el seu estil propi, creadors com Delius, Vaughan Williams, Holst i els seus Planetes o Frank Bridge. William Walton i Michael Tippett comporten ja un salt de qualitat i d'inquietuds decisiu per què emergeixi la figura de Benjaminm Britten, que marca un abans i un després en el devenir de la música anglesa.

Sota l'aixopluc de la frondosa ombra de Britten, - i probablement aprofitant l'impuls abassegador de la música pop anglesa des dels anys 60 fins ara - una generació d'excel·lents compositors, la majoria d'ells vius i actius, han florit a Anglaterra i han convertir les illes britàniques en un dels principals centres mundials de creació i activitat musical. Un repàs superficial i a rajaploma dels compositors en actiu ens suggereix els noms d'Alexander Goehr, Harrison Birtwistle, Peter Maxwell Davis, Nicholas Maw, Jonathan Harvey, Bryan Ferenyhough, John Tavener, Michael Nyman, John Rutter, Oliver Knussen, Mark-Anthony Turnage o Thomas Adès. Probablement cap país del món pot presentar unes credencials, pel que fa a creació musical, com les Illes Britàniques actualment.

I entre tota aquesta generació de talents emergeix la figura de George Benjamin, el nen prodigi que amb 9 anys ja composava, a qui Olivier Messiaen va acollir a les seves classes quan era poc més que un adolescent i de qui va dir que era el seu alumne predilecte. La carrera de Benjamin comença de manera vertiginosa. És el compositor més jove que estrena una obra als Proms de Londres, se'n va a l'IRCAM de Boulez a experimentar i de seguida aconsegueix un prestigi que el du a ser nomenat comissari de diversos festivals de música contemporània tant a Anglaterra com a Europa. Aquest reconeixement coincideix amb un  període de molt poca productivitat, una mena de crisi creativa de la que el compositor londinenc ha semblat sortir en els darrers anys, especialment arrel de la composició de la que es podria considerar la seva primera òpera que ara s'ha presentat al Liceu, Into the Little Hill, precedida per estrenes a París (Festival d'Automne), Nova York (Lincoln Center) i Londres (Royal Opera House 2).

-I l'estrena a Barcelona ha estat un èxit. Almenys en la segona funció (de les dues programades) el Foyer del Liceu estava gairebé ple i les ovacions al final de la funció han estat molt efusives. I és que aquesta òpera o "Conte líric per a soprano, mezzosoprano i quinze instrumentistes", en la minimalista producció de John Fulljames funciona com un rellotge i va atrapant l'espectador, submergint-lo en la hipnòtica orquestració, una orquestració que remet per la seva subtilesa, transparència i expressivitat a Debussy, més que no pas al seu mestre Messiaen, de qui es percep la influència en la prosòdia, és a dir la línia de cant. Una línia de cant que va d'un parlato que remet a la prosòdia de la monumental "Saint François d'Assis" a l'exploració dels límits de l'instrument. En aquest sentit les actuacions de Rebecca Bottone - impecable en tots els aspectes: afinació, atacs perfectes en el sobreagut, expressivitat en la línia i imponent presència escènica - i l'experimentada Susan Bickley, que carrega el pes de la funció a les seves espatlles, són immillorables. Com també la prestació de la London Sinfonietta, grup instrumental fonamental en el revival de la música anglesa que abans comentàvem, que dirigit per Frank Ollu, va fer lluir la fosca i elaborada orquestració de Benjamin, que utilitza instruments tan poc habituals com un espectacular clarinet contrabaix, el banjo, dues violes i un címbal que aporten el color fosc i inquietant que tenyeix tota la partitura.

A partir d'un llibret de Martin Crimp, Into the Little Hill és una versió negra crítica i  polititzada del conte d'El flautista d'Hamelin en el que les dues cantants assumeixen tots els papers de l'auca. Un no pot deixar de pensar, en veure aquest espectacle, en l'English Opera Group que Benjamin Britten va fundar en tornar a Anglaterra després de la guerra. Una companyia que va revolucionar les pràctiques operístiques al seu país i de retruc a la resta del món i sense l'existència de la qual un espectacle com Into the Little Hill seria impensable. Si Britten va obrir un camí per la regeneració de l'espectacle operístic, George Benjamin, més de mig segle més tard, s'adhereix a aquesta idea i ens ofereix una petita obra mestra que fa albirar una possible i fructífera trajectòria com a operista.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!