La maduresa de Hahn

Glòria Soler 02-02-2011

OBC; Hilary Hahn, violí; Ari Rasilainen, dir.

L'Auditori, 29 de gener de 2011

-Diuen que les aparences enganyen i tot i que la immaculada cara blanca de Hilary Hahn encara fa pensar en una preadolescent, la violinista ja ha entrat a la trentena i desprèn maduresa pels quatre costats. Maduresa que es percep especialment en la corporeïtat del so però que té també una altra vessant, i és que Hahn ja no ve a presentar-nos concerts del repertori estàndard, sinó que es pot permetre el luxe de venir-nos a ensenyar la música que a aquestes latituds encara desconeixem, tot i haver-se escrit fa seixanta anys. És el cas del Concert per a violí en la menor de Gian Carlo Menotti, del qual l'OBC en feia la primera audició.

D'entrada, fer una objecció al programa de mà, ja que no vam sentir per enlloc ni verisme ni melodia pucciniana ni cabaret ni jazz. Que el compositor hagués escrit majoritàriament per a la veu no implica que tota la seva producció s'hagi de posar sota la mateixa etiqueta. La mateixa Hahn deia en una entrevista que "La gent es pensa que un sol compositor escriu d'una manera determinada, però un mateix compositor s'enfronta a la música de maneres molt diferents". I les referències per a aquest concert es troben en els corresponents per a violí de Prokofiev, especialment pel que fa al tractament de l'arc i a la utilització de temes rítmics i lírics contraposats. I si haguéssim d'afegir una altra influència, a la part solista, encara que més subtil, seria la del Stravinski de la Història del soldat, en els temes menys lírics, que no més agressius.

Hahn va desplegar el seu virtuosisme tècnic sense perdre la dolçor en el so que caracteritza les seves interpretacions. Atacs nets, precisió en el gest i una capacitat innata per absorbir tot ser vivent des de la primera nota. En una obra on pràcticament no hi ha tutti, la part solista s'endú tota la responsabilitat i en aquest concert, el lideratge de Hahn estigué fora de tot dubte. La seva maduresa es desvetlla tant en el treball del so, més consistent i corpori, com en la presència escènica.

El director d'emergència donada la indisposició de Pietari Inkinen (i tot ens fa pensar que per exigència de la violinista) fou l'escandinau Ari Rasilainen que, a més, es va avenir a mantenir la resta del programa, cosa que la gerència de l'orquestra segur que va agrair. Rasilainen, i segurament per això va caldre anar-lo a buscar tan lluny, està familiaritzat amb l'"estrany" concert de Menotti i la seva principal tasca fou procurar per la part orquestral evitant que desvirtués la solista, fet que va aconseguir amb nota.

També s'ha de dir que tenir al davant una meravella con Hahn deu activar la concentració dels músics de l'orquestra com només ho fan les grans estrelles. I el relaxament posterior ho demostra.

Per correspondre als merescuts aplaudiments entusiastes, Hahn va recórrer a un clàssic dels bisos com és el Bach per a violí sol. Sabem que li reclamen i ningú es negarà a escoltar-lo, més quan l'interpreta amb totes les repeticions de rigor. Però com a ambaixadora a les terres musicalment ignorants en què s'ha convertit, ens hagués agradat un altre descobriment pretesament contemporani. N'està legitimada.

El concert començà amb l'aparició de Hahn a l'escenari i acabà quan ella l'abandonà. Abans hi havia hagut, com a escalfament efectista de l'orquestra, In the South, una obra menor d'Elgar que no aporta grans novetats respecte les obres anteriors. I després sonà una feixuga Cinquena Simfonia de Sibelius (els cartutxos de precisió s'havien gastat tots amb Menotti). Però qui pensava en Sibelius, a la segona part?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!