La matèria prima del soul

Gemma Solés 18-11-2012

Lee Fields & The Expressions

Sala Luz de Gas, 9 de novembre de 2012

44è Festival Internacional de Jazz de Barcelona

-Els platònics no devien anar gaire errats quan deien que l'ànima és immortal. El soul nord-americà- o música de l'ànima- sembla sobreviure a totes les modes i huracans comercials. Si bé els clàssics creien que era l'esperit el que dotava de moviment als éssers vius, de segur que alguns d'ells no haguessin dubtat de que Lee Fields fos alguna espècie de servidor diví capaç de transmetre la vida en essència a un reduït públic imparable, contagiat d'agitació, com el que assistí la setmana passada al Luz de Gas.

Elegància i classe maquillaven al sempre superlatiu sextet The Expressions, principal sentinella de la flama que crema a la discogràfica de Brooklyn Truth & Soul. Apuntant maneres amb una introducció instrumental, la banda escudà amb la professionalitat dels mestres a la veu del cantant de 61 anys, que tornava a visitar la ciutat de Barcelona de la mà del 44è Festival Internacional de Jazz, per presentar el seu últim disc Faithful Man (Truth & Soul, 2012).

Amb una actitud que anà oscil·lant de la timidesa a la passió, Fields defensà un repertori que anà d'allò més subtil del funk a les balades més sentides i instrumentalment buides. Despullà veu i emocions amb el que es convertí en transparència d'una vida narrada a través de la música; i com el que assisteix a un acte de redempció, hi hagué un abans i un després del concert quan entenguérem una mica més de què està feta la matèria prima del soul. Els que havíem pogut assistir a la seva última actuació a la ciutat, ja anàvem advertits de que l'autoritat fervorosa del cantant entroncava perfectament amb tradicions molt properes al Gospel, i que li donen sentit a la terminologia del soul. Malgrat tot, reviure l'experiència, alliberat de l'ombra de la veu de Charles Bradley, desobstrueix la imatge d'algú que bé podria ser considerat un mite en vida.

Faithful Man, Wish You Were Here, I still got it, Still Hanging On o You're the kind of girl traspuaren la sensualitat i la delicadesa característica del seu estil. Però també s'invocaren perles sibarítiques com fou el cas de Ladies o de la preciosa Honey Dove (My World, 2009). Tampoc va dubtar en fer ús del Sunny d'en Bobby Hebb, reafirmant que la sensibilitat i l'adoloriment continguts en la seva veu, lluny d'estovar la seva presència essència, li donen la gravetat i l'aplom necessaris per mantenir-se com una figura respectada en el món del soul del segle XXI. No li faltà la força de la convicció, ni la seguretat del que colpeja amb la cruesa dels sentiments a l'audiència. Demostrà tot el que es necessita per ser un dels grans, i deixà al descobert el secret del seu ofici: la sinceritat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!