LPC3

Assistir a un concert d'una artista gairebé desconeguda (per mi mateixa, més que a nivell popular) implica sempre córrer riscos. I ser un crític arriscat implica al mateix temps la voluntat de deixar-se sorprendre, i l'estar disposat a conèixer coses noves. L'experiment, però, sempre et pot sortir malament.

Una sala plena de gom a gom d'un públic cridant  "guapa, guapa - ole, ole" i una jove, bonica i vocalment dotada pèl-roja amb el "poderío" vocal d'una autèntica "coblera" de la talla de Rocío Jurado o Isabel Pantoja. Nova fornada de la passió surenya i de la sobre actuada interpretació de la sang andalusa a cavall entre el flamenc, la sevillana, la cobla i el pop.

Una cançó i el doll de veu queda patent a la sala; dues i la sensibilitat vocal es fa notar i toca cada espectador; tres i de nou la gràcia de Pastora Soler i el seu "artisteo" no deixa dubte de la seva herència de les grans del "cante sureny"; quatre, la cosa es comença a posar repetitiva i excessivament ensucrada; cinc i em sembla que aquesta cançó ja l'ha tocada; sis i l'avorriment em comença a donar peu a aixecar-me discretament i acostar-me a la barra; set i l'artista es canvia el sexy vestit de lluentons per donar pas a una imatge més sevillana amb un vestit llarg i vermell passional... De nou el públic s'aixeca i hi torna: "guapa guapa - ole ole".

Amb moments intimistes de veu i piano, on la cantant va deixar lluir un potencial poc usual en una veu tan jove com la seva; d'altres d'aire aflamencat amb el típic format de semicircumferència format per guitarra, cajón i cors; o amb els moments més pop on es veia especialment entregat el baixista, Pastora Soler va anar teixint un directe que va semblar deixar molt satisfet al públic, mentre que no a una servidora.

Si bé reconec en una veu com la seva la força i la virtut de la cançó espanyola, i en la seva posada en escena una gràcia innegable, també crec que interpreta un estil una mica caducat i massa ensucrat, on les lletres es fan repetitives i avorrides, i on els seus discursos recorden massa a altres estrelles de la cobla espanyola. No es pot dir que el pop aporti un punt de modernitat al seu estil, tot i que potser el secret de tenir un públic tan fidel i agraït sigui l'arrelament a la cultura coblera i surenya, o els ja nou discos que la cantant de trenta un anys acumula a la seva discografia i que són una prova prou contundent de la seva acceptació  popular.