La Professora Leimoni

Glòria Soler 16-02-2008

HAMMERKLAVIER 2008. Agathe Leimoni, piano. Bach, Mozart, Chopin, Liszt i Hadjidakis
Ateneu Barcelonès, 16 de febrer de 2008

Agathe Leimoni és d’aquelles pianistes a les quals dóna gust veure les mans. Per com lletreja cada nota, per com marca cada silenci, cada puntejat, per com articula els atacs i les dinàmiques. Va tocar amb la passió d’una professora que ensenya al seu alumne com treure el màxim profit de les indicacions del compositor, demostrant que ser fidel a la partitura no significa en absolut oferir una versió historicista.

En aquest cas, l’aprenent era el públic i va gaudir de la lliçó. La Sonata K. 331 de Mozart va sonar clara, amb una dicció excel·lent que permetia endevinar sense possibilitat d’error totes les indicacions originals. Amb l’arribada dels valsos de Chopin la sala s’omplí per complet d’un so càlid, potent i intens. Contràriament al que es pugui pensar en un principi, el fet que marqués tan descaradament staccatos i legatos donava molta frescor a les peces amb el gratificant resultat de semblar que n’era la primera audició. La Gran Polonesa Brillant va fer honor al seu nom i va permetre mostrar el virtuosisme de la pianista que en va fer gala també a la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt. Llàstima que alguna errada inoportuna en va afectar la percepció global.

On es va notar que l’exuberància de Leimoni, que desprèn un fort caràcter, no resultava tan adequada fou en les peces més intimistes com el Nocturn op. pòstum de Chopin –tot i que apassionat- o les obres de Liszt. Va faltar dolçor especialment en la Consolació núm. 3, obra de caràcter eteri que necessita molt de tacte i de subtilesa per ressaltar-ne tots els seus matisos. També va mancar delicadesa a Sant Francesc de Paula caminant sobre les ones tot i la lectura profunda que se’n va fer. Segurament Liszt no és un dels compositors on Leimoni pot expressar millor el seu temperament. Són detalls de repertori a tenir en compte.

El programa es va cloure amb la peça Per una piccola conciglia bianca de Manos Hadjidakis, que presenta unes clares reminiscències a les Danses romaneses de Béla Bartók i que la pianista grega va saber transmetre mostrant un gran coneixement d’aquesta música. Fou un recital per gaudir d’obres emblemàtiques però amb una energia i passió poc habituals que responien al capteniment de Leimoni de fer-les arribar al públic fresques i entenedores com si s’acabessin d’escriure.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!