La Rusalka de Herheim

Antoni Colomer 25-12-2012

Rusalka, d'Antonin Dvorak

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu; Andrew Davis, dir.

Gran Teatre del Liceu, 22 de desembre 2012

-Stephan Herheim, l'enfant terrible de la direcció escènica del moment, va ser el gran protagonista del dia de l'estrena de Rusalka de Dvorak al Gran Teatre del Liceu. Aquest director noruec, ple d'idees i de gran creativitat visual, va ser esbroncat per l'habitual grup integrista del Liceu, que sembla veure només amb bons ulls l'Aida de Mestres Cabanes i L'Elisir d'amore de Mario Gas.

La protesta va ser, en aquest cas, especialment sorprenent no només per les qualitats visuals de la producció sinó especialment per la brillantor amb què Herheim dóna la volta com un mitjó a un llibret clarament superat pel pas del temps. Així, en mans de Herheim, aquesta història d'amors de les Ondines, que contraposa la noblesa de sentiments dels éssers fantàstics amb la feblesa i vulgaritat dels homes es converteix en una mena de tractat sobre les relacions humanes des d'un punt de vista freudià, especialment entre homes i dones, i amb aquest objectiu no dubta a manipular text i fins i tot números musicals - en el que seria l'element més qüestionable de la seva proposta, però que em sembla absolutament coherent amb la seva visió de l'obra -, aconseguint un muntatge que, per la qualitat i profunditat de tots els seus elements, esdevé, sense dubte, la producció més interessant que ha presentat el Liceu enguany. I dubto molt que n'hi hagi cap de més estimulant aquesta temporada. Això sí, no cal oblidar que la producció venia signada com a "Rusalka de Dvorak en versió de Stephan Herheim".

Gran part de l'èxit arrodonit d'aquesta producció és la magnífica feina al fossar del director anglès Andrew Davis. No és ara, tenint en compte les circumstàncies econòmiques del teatre, insistir en el que sempre hem insistit: que el gran problema del Liceu, el que no li permet estar al nivell dels grans teatres, és l'excessiva discreció del cos orquestral. Quantes vegades, des d'aquestes línies, hem defensat que calia invertir en un director que fes augmentar el nivell dels cossos estables. De Billy va ser discutit des del dia 1, en especial per la seva poca afinitat amb el repertori italià. Weigle, un perfil en principi ideal per joventut i talent, va ser prou llest per dirigir només repertori alemany, que és el que li va. Però el seu problema, em sembla, va ser que li interessava més la seva evolució personal com a director que no pas l'evolució de l'orquestra. Boder ha tingut poc temps i escassa influència i veurem el que podrà fer Pons sense massa experiència operística i en un moment de crisi i depressió general. El que és cert és que aquesta temporada l'orquestra sembla estar en millor forma que darrerament malgrat la reducció de plantilla estable. O potser per això mateix...

-Tornant a Davis, com es va notar la mà del director anglès! Va modelar el so de l'orquestra aconseguint moments de gran refinament i mantenint la tensió i l'energia en tot moment malgrat uns tempi relativament morosos. Va respirar constantment amb els cantants  i va signar una nova aparició al Liceu, després de la Thaïs de Massenet fa uns anys, amb més que notables resultats. Aparicions com la de Davis fan entendre la importància d'algú amb veritable autoritat, experiència i talent al fossar de l'orquestra i corroboren la tesi que molts mantenim des de fa anys i que ja ha quedat anteriorment exposada.

La bona tasca de Davis es va projectar en línies generals a l'escenari, amb interpretacions ressenyables, però cap d'elles veritablement memorable, com les d'una Camilla Nylund una mica diesel però amb la gran virtut d'anar de menys a més, mostrant una línia de cant i uns aguts de gran solidesa, i un Klaus Florian Vogt que, a poc a poc, es va guanyant el màxim respecte del públic del Liceu malgrat el seu timbre particular, que pot semblar al principi descolorit però que, al final, és el que acaba donant personalitat a aquest excel·lent cantant que ja va deixar inoblidable petjada amb el seu Lohengrin el passat més de setembre. En aquest cas, el peculiar timbre de Vogt no és l'ideal per un personatge que hauria de mostrar gran virilitat. Malgrat això, i algunes dificultats al duo final, Vogt va signar una bona actuació com també el baix Günther Groissböck en un paper, el del Geni de les aigües, que en la concepció de Herheim esdevé un rol de cabdal importància. També Groissböck va estar a molt bon nivell, amb una veu ben projectada i bona línia, malgrat un timbre un xic líric pel que es dóna habitualment en aquest paper.

Menys destacades van ser les intervencions d'Emily Magee, en un paper que no li va en absolut, i d'una Ildiko Komlosi que sembla haver perdut el control del seu instrument, que canvia de color constantment i que mostra una inestabilitat en l'afinació preocupant.

I és que, en el fons, malgrat el toc de qualitat de Davis, aquesta Rusalka es recordarà pel talent de Stephan Herheim que, agradi o no, no es pot discutir que ha profunditzat en l'obra, ha buscat els elements que més li interessaven i n'ha fet una dramatúrgia que, crec, marca un abans i un després en la visió d'aquesta òpera.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!