La violinista furiosa

Glòria Soler 12-12-2009

Sarah Chang i l'OBC

Eiji Oue, director

L'Auditori, 11 d'octubre de 2009

Obres de Nin-Culmel, Bruch, Albéniz i Debussy

-Amb el títol d'Escenes simfòniques l'OBC feia el seu primer concert de la temporada a l'Auditori després de finalitzar el Festival Mozart- amb més d'un al·licient. D'entrada, el retrobament amb el seu director titular, Eiji Oue, cada dia més estimat pel públic i pels músics de l'orquestra. Per altra, el retorn de la violinista Sarah Chang que feia dotze anys que no col·laborava amb l'OBC. Però especialment, la reconstrucció de la partitura de les Escenas sinfónicas catalanas d'Isaac Albéniz, que no es tocaven davant d'un públic des de la seva estrena el 1890. S'ha de mencionar, doncs, la important tasca de recuperació del patrimoni musical que ha fet el Museu de la Música, i desitjar que segueixi donant fruits.

El concert s'inicià amb les Diferencias de Joaquín Nin-Culmell, obra escrita el 1962. Amb gestos concisos, Eiji Oue va saber treure el millor de l'OBC, amb una potència i una capacitat de projecció de so com no s'ha sentit en aquesta orquestra amb cap altre director. Seguidament, Sarah Chang feu gala del seu virtuosisme amb el conegut Concert per a violí i orquestra núm. 1 de Max Bruch. Chang no és una solista fàcil, és una violinista furiosa que deu haver d'encerdar l'arc sencer cada vegada que acaba un concert. Serví arravataments, ritardandos, accelerados i calderons a discreció sense importar-li si algú la seguia o no, només presa de la seva passió. I el gran mèrit d'Oue estigué en saber-la contenir i seguir alhora, fent de pont perfecte entre ella i l'orquestra, que demostrà estar a l'altura i tenir la capacitat suficient per encarar-se de tu a tu amb una violinista com Sarah Chang. Després d'això sí que es pot començar a somniar que l'OBC és capaç d'estar a l'alçada de qualsevol solista de talla internacional. El concert s'interpretà sense pauses entre moviments, fet que accentuà encara més l'aire romàntic de Bruch.

Les Escenas d'Albéniz, les convidades d'honor del concert, van sonar en conjunt molt apassionades. És de destacar el solo del concertino en la Serenata, tot i que cada secció va respondre amb brillantor en el moment precís, donant valor al conjunt. L'orquestra sonà com una de sola, plenament ajustada i amb uns unísons impecables. El mateix es podria dir de La mer de Debussy, on es van explotar les capacitats acústiques de la sala.

Realment la feina d'Eiji Oue al capdavant de l'OBC ha sigut impressionat i esperem que els interessos musicals prevalguin sobre els de qualsevol altra naturalesa perquè puguem continuar gaudint d'una orquestra com no havíem tingut fins ara.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!