L´hora de la veritat

Antoni Colomer 12-04-2007

Wagner torna a Salzburg

Das Rheingold

Wagner i “L’anell del Nibelung” han tornat a ser, 40 anys després, els protagonistes del Festival de Pasqua de Salzburg i ho han fet de la mà de Simon Rattle, que comença així, en co- producció amb el Festival d’Aix-en-Provence, el seu periple per la monumental creació wagneriana. Un periple que el portarà aquest estiu de nou a la Provença francesa on estrenarà “Die Walküre”, títol que significarà la prova del cotó pel que fa a les credencials wagnerianes de Rattle.

Herbert von Karajan va crear, l’any 1967, aquest festival protagonitzat per l’ Orquestra Filharmònica de Berlin, que ocupava així l’espai de la Filharmònica de Viena que s’encarrega, des dels seus orígens, de l’edició d’estiu. El projecte tenia una gran càrrega personal ja que Karajan pretenia dirigir no només l’orquestra sinó també l’escena, i en concret dirigir teatralment “L’anell del nibelung”, que va ser el primer projecte que es va dur a terme en aquest festival.

Hi ha hagut diverses incursions wagnerianes en les successives edicions, però la més ambiciosa és indiscutiblement aquesta tetralogia que ha començat, diguem-ho ja, plantejant alguns dubtes. Sobretot pel que fa a la direcció de Rattle.
Ja fa temps que es discuteixen en els ambients musicals, i sobretot a Berlín, les aproximacions de Rattle al gran repertori alemany, especialment pel que fa a Beethoven, Brahms i ara Wagner. Les simfonies de Beethoven han deixat un regust poc agradable, tot i que els concerts amb Brendel han estat positivament valorats en general. Per altra banda, el seu Brahms tampoc no acaba de convèncer i tot això provoca crítiques a un director que es mou amb molta més comoditat en el repertori contemporani i del segle XX, en el romanticisme nacionalista, i fins i tot amb Mozart i la música barroca, en la que ha fet interessants incursions.

És per aquest motiu que enfrontar-se ara amb Wagner és una important pedra de toc per a Simon Rattle, que ha confiat al francès Stephane Braunschweig la direcció escènica del cicle, i els papers protagonistes a un equip amb gran presència anglosaxona.

Pel que fa a Braunschweig, i a falta de veure què farà en les següents jornades, podem dir que el concepte escènic és simple i funcional. Una estructura tancada, com una habitació, amb diverses estructures mòbils que van definint el sòl i gran presència de projeccions de vídeo. Les projeccions serveixen tan per suggerir les aigües del Rin o els núvols que envolten el Walhalla, com per oferir un primer pla de Wotan confonent-se amb el d’Alberich – idea de paral·lelisme entre aquests personatges que Braunschweig insinua però no desenvolupa - o presentar el drac gegant en que es converteix aquest últim en la tercera escena. Per tant, tot queda en mans de la direcció d’actors que, en aquest pròleg no és que sigui un torrent d’idees precisament. Les composicions dels conjunts escènics estan ben dibuixats i l’il·luminació és excel·lent. Però aquest és un bagatge discret per a una aventura d’aquesta envergadura. Esperem a veure que farà Braunschweig amb la resta del cicle.

La tria de cantants que ha fet Rattle és, com a mínim, desconcertant. Excel•lent el repartiment femení, amb una Lilli Paasikivi que va sobrada com a Fricka, una ascendent Annette Dasch com a Freia i una espectacular Anna Larsson que es consolida com a Erda de referència. Pel que fa a la part masculina les coses no van funcionar tan bé, començant per l’ Alberich de Dale Duesing, ben dibuixat per aquest magnífic actor-cantant però del tot insuficient des del punt de vista vocal. El Wotan de Willard White és distant i malgrat posseir una veu de qualitat li manca el metall i la projecció per acabar de convèncer com a déu de déus. Interessant el Loge transvestit de Robert Gambill i excel·lent el Mime de Burckhard Ullrich, mentre que entre els gegants destaca pel seu magnífic cant el Fasolt de Iain Paterson tot i que la veu és excessivament lírica pel rol.

Però el que va crear més controvèrsia, com dèiem, va ser la direcció de Rattle. No cal dir que la Filharmònica de Berlín va sonar de meravella. És una orquestra sense fissures, amb un so brillant en totes les seccions i capaç de seguir qualsevol matís dibuixat per la batuta. El director anglès proposa una lectura pausada, amb atenció especial a les veus interiors, destacant passatges i detalls difícilment apreciables en d’altres lectures però tendeix a buscar en excés l’efecte espectacular en els fragments purament orquestrals, mentre que en les escenes es limita a acompanyar els cantants amb cura però poca continuïtat. El resultat final és una lectura irregular i desconcertant, plena de contrastos. Serveixi com a exemple el començament de l’obra: el crescendo que representa la creació, l’origen de tot, està mancat de l’energia necessària i sona excessivament pàl·lid, mentre que tot seguit el director anglès concerta amb autèntic magisteri l’escena de les tres filles del Rin, fent perceptible fins al més mínim detall de la brillant escriptura wagneriana. Per altra banda, Rattle busca un so de gran transparència, una opció vàlida, però que en aquest cas es troba mancada d’autèntic alè wagnerià. Una lectura, per tant, irregular que confirma el que ja s’apuntava a les funcions d’Aix-en-Provence.

La propera “Die Walküre”, que inaugurarà el nou teatre d’Aix, assenyalarà definitivament quina tendència pren aquesta tetralogia. Caldrà esperar doncs fins al proper juliol per donar el veredicte definitiu.

Missa Solemnis

Bernard Haitink retornava a Salzburg per dirigir una de les obres més complexes de Beethoven i de tota la literatura musical sacra. La Missa Solemnis de Beethoven és una obra de gran complexitat estructural, d’una energia i inventiva melòdica abassegadora i de gran dificultat per a qualsevol orquestra, inclosa la Filharmònica de Berlín. Però l’experiència i la qualitat tècnica de Haitink va fer que la nau arribés a bon port. I ho va fer amb l’opulència característica d’una de les millors orquestres del món: metalls espectacularment segurs i expressius, una corda lluminosa i precisa i unes fustes de gran qualitat. Els complexes “Credo” i “Sanctus” van sonar amb tots el matisos desitjables i el cor, amb l’excepció d’una discreta secció de tenors, va estar a bon nivell.
Pel que fa als solistes, de relatiu protagonisme en aquesta missa, cal destacar la precisió i el bell timbre de Luba Orgonásová, l’espectacular instrument d’Ekaterina Guvanova – que també va sobresortir com a filla del Rin en el pròleg wagnerià – i la veu imponent de Kwangchul Youn, mentre que el tenor Tomislav Muzek va mostrar més limitacions tècniques.

Gustav Mahler Jugendorchester

Com a complement als concerts de la Filharmònica de Berlín , la Gustav Mahler Jugendorchester va oferir una matinée de luxe dirigida per Myun Wung Chun.
Aquesta orquestra, formada per joves músics de la Comunitat Econòmica Europea i fundada per Claudio Abbado ara fa 20 anys, ja fa temps que s’ha fet un espai en el complicat panorama orquestral internacional. Es tracta d’una orquestra que conta com a valors segurs amb la qualitat dels seus joves membres, triats de les millors escoles de música d’Europa, i de directors convidats de primer nivell. En aquest cas va ser Myun Wung Chun qui va dirigir un programa en el que destacava el Doble Concert de Brahms amb els germans Capuçon com a solistes. Renaud al violí i Gautier al violoncel van tenir un actuació destacada, mostrant una qualitat indubtable i gran compenetració. Chun es va dedicar a acompanyar-los i només en el darrer moviment va començar a fer sonar a l’orquestra amb personalitat pròpia. A la segona part l’orquestra es va superar a sí mateixa en el Concert per a Orquestra de Béla Bartók, oferint una lectura fresca i lluminosa magníficament dirigida per Chun, qui va mostrar molta més afinitat en aquest repertori que en Brahms.
I aquest és l’interrogant que obra aquesta edició del Festival de Pasqua de Salzburg: queden directors que s’acostin al gran repertori alemany amb seguretat, coses a dir i domini de l’estil o la nova fornada és incapaç d’arribar als nivells de les anteriors en aquest camp? Avui en dia podem escoltar vigoroses i interessants versions del simfonisme més recent, però cada dia és més difícil escoltar un Beethoven o un Brahms convincent. Seran conseqüències de la globalització musical?


Informació Festival de Pasqua de Salzburg

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!