Leb Wohl!

Antoni Colomer 12-09-2012

Tristany i Isolda, de Richard Wagner

Orquestra i cor del Festival de Bayreuth; Peter Schneider, dir.

Gran Teatre del Liceu, 6 de setembre de 2012

-S'ha acabat! La visita de Bayreuth a Barcelona ha acabat amb un Tristany i Isolda memorable, un públic cada vegada més nombrós i entusiasta i amb la desídia habitual de la classe política, inclosa l'encarregada de la cultura que, més enllà de posar un grapat de diners - cada vegada menys - demostra un desconeixement i un poc interès per la música clàssica gairebé endèmic. En definitiva, com diuen alguns, tenim la classe política que mereixem. Així doncs, alguna cosa devem haver fet malament.

La visita de Bayreuth, si enlloc de Barcelona hagués estat a New York o a París hauria estat un dels esdeveniments culturals del decenni. Aquí, amb prou feines un parell de diaris li han donat àmplia cobertura i durant les primeres funcions l'aspecte de la platea era prou desolador. Gairebé ha estat el boca a orella el que ha fet que el darrer dia, el de l'única interpretació de Tristany i Isolda, el teatre s'omplís. I val a dir que va valdre la pena. Cap dels espectadors - amb una mínima sensibilitat, és clar- oblidarà mai aquesta nit.

Peter Schneider, un vell conegut de la casa que ha assumit aquesta producció de Tristany a Bayreuth, va dirigir un funció encapçalada per Robert Dean Smith i Iréne Theorin en els rols protagonistes. La resta, el Kurwenal de Jukka Rasilainen, la Brangane de Michele Breedt i el Rei Marke de Franz Joseph Selig, que substituïa a darrera hora a l'inicialment previst Robert Holl. Un equip vocal molt compensat, sobre el paper el millor dels tres títols. I la realitat va confirmar les expectatives. Començant per la Isolda d'Irene Theorin, absoluta triomfadora de la vetllada. És difícil -no ara, en els darrers 50 anys - trobar una Isolda amb la seguretat, la capacitat vocal, l'autoritat escènica i el carisma que desprèn Theorin. Sens dubte té el personatge absolutament interioritzat, tant des d'un punt de vista vocal com pel què fa al caràcter. La seva presència desprenia autoritat i vocalment, excepte un parell de notes al registre agut a l'inici del segon acte un tant descontrolades i un excés d'intimitat en el liebestod, en aquest cas probablement per excés de confiança, la seva va ser una Isolda que es situa per mèrits propis entre les grans. El timbre és sumptuós, la tècnica impecable i la cantant, com hem dit, molt carismàtica. Nina Stemme té en aquesta soprano una seriosa competidora en les Isoldes que es fan i desfan pel món.

Robert Dean Smith va ser una cas ben diferent, com passa tot sovint amb els Tristanys. És un cantant molt sòlid, amb molt bona tècnica, molt intel·ligent en la dosificació, element imprescindible per començar i acabar en bones condicions un rol extenuant com el de Tristany. Cert que no és el tenor més imaginatiu i seductor del món però convenç per la seva solidesa i entrega. De tota manera, cal dir que durant l'inclement monòleg del primer acte es va anar fent petit i cada cop menys audible. I aquí entra en escena un dels aspectes més criticats d'aquest Tristany. Molts companys de la crítica han considerat que la direcció de Schneider va abusar del volum orquestral i això, en part, explicaria la crisi vocal de Dean Smith durant el tercer acte (crisi, cal dir-ho, resolta amb gran professionalitat). No puc estar d'acord amb aquesta apreciació. Cal tenir en compte que es tractava d'una versió concert, amb l'orquestra a l'escenari, no al fossar o, com a Bayreuth, ben amagada. I el que no és de rebut és minimitzar el so d'una orquestra com aquesta per fer la feina més fàcil als cantants. Altra cosa és que Schneider sigui el més subtil dels directors, que no ho és. Segur que si enlloc de Schneider hagués vingut a dirigir Thielemann o Barenboim, tot plegat hagués estat una altra cosa, però no crec que ell fos el culpable d'alguns dels problemes dels cantants. Uns cantants que per altra banda, excepte en el cas esmentat, no van tenir cap problema en projectar la seva veu i superar sense dificultats la massa orquestral. Indiscutiblement, un dels punts forts d'aquesta versió va ser la magnífica tasca de l'orquestra del Bayreuther Festspiele. Peter Schneider és l'últim dels grans Kapellmeister. Amb el que això comporta de bo i de dolent.

-Per una banda, potser no és el director més fantasiós i seductor del planeta òpera, però la seva qualitat i experiència és admirada per tothom. Coneix l'ofici i mai dirigeix de cara a la galeria. Una prova en va ser l'obertura, tractada de manera un tant mecànica, deixant que els músics s'expressessin amb certa llibertat per, després, fer créixer poc a poc el soufflé fins aconseguir moments absolutament fascinadors, com el duo del segon acte i el posterior monòleg del Rei Marke. Ja en el tercer acte, Schneider va deixar anar l'orquestra i aquesta va respondre amb moments d'altíssim voltatge com, precisament, el monòleg de Tristany. En definitiva, gràcies senyor Schneider per fer-nos gaudir d'aquest formidable instrument que és l'orquestra (i el cor, en aquest cas només el d'homes i durant el primer acte) enlloc de fer disminuir l'efecte d'aquesta buscant uns compromisos que no haguessin fet altra cosa que disminuir la potència colossal de la partitura wagneriana. Altra cosa són els petits desajustos, que els va haver, i més en comparació amb les obres dirigides per Weigle, però per a mi el resultat final és esplèndid.

Pel què fa a la resta del repartiment, molt sòlid i empàtic, si bé un tant discret, el Kurwenal de Rasilainen. Magnífica la Brangäne de Michelle Breedt, tot i tenir una veu molt lírica en comparació amb il·lustres antecessores en el rol. El seu avís durant el segon acte va ser canònic, emotiu, amb unes frases perfectament sostingudes i aportant al personatge un aire plebeu que de vegades manca a d'altres intèrprets. Sensacional, intens, meravellosament frasejat el Marke de Selig, a qui ja hem tingut ocasió d'escoltar en aquest rol, afortunadament, un parell de vegades. El seu Marke és un ésser dolgut, sensible, i el monòleg del segon acte va ser una veritable lliçó de sprechgesang a la vegada que de lirisme. La veu és plena, fosca, fàcil en l'emissió. Un Marke de llibre.

La resta del repartiment va tenir un rendiment correcte, començant pel Melot del pluriempleat i d'emissió massa dura Ralf Lukas. Sense sorpreses pel què fa al Pastor d'Arnold Bezuyen, el Timoner de Martín Snell i el Mariner de Clemens Bieber. Tots impecables.

Adéu, doncs, forces de Bayreuth. La vida serà una mica més trista sense vosaltres per aquí, però tot el que és bo, com diu el refrany, s'acaba. I el que és millor, encara més. Gràcies per haver-nos fet somiar, durant una setmana, que teníem una orquestra i un cor de màxim nivell al nostre teatre. El despertar serà dur, molt dur. Però el que ha passat aquesta setmana al Gran Teatre del Liceu, els que ho hem pogut gaudir, no ho oblidarem mai. Leb Wohl!

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!