L'elegÓncia del nou pop britÓnic

Xavier Villanueva 16-10-2012

Fanfarlo

Sala Apolo, 14 d'octubre de 2012

-El primer concert dels Fanfarlo fora del Regne Unit va ser a Barcelona, ara fa sis anys, quan l'encara jove banda londinenca va venir a presentar els temes de les seves primeres maquetes. Des de llavors no han parat de créixer tot i tenir només dos discos al mercat, i són constants les comparacions amb els americans Arcade Fire i els comentaris elogiosos de mites vius com David Bowie, per exemple.

En el directe del passat diumenge a la Sala Apolo de Barcelona van demostrar que aquest creixement encara no sembla haver-se aturat. Tot i que van basar el seu repertori en temes del recent Rooms filled with light (2012) i recuperacions del Reservoir (2009), també van presentar composicions del que serà el seu tercer llarga durada, una obra que ja s'està enregistrant i que presumiblement serà publicada a principis de l'any vinent. Les peces noves segueixen molt clarament dins el llenguatge elegant del folk-pop dels Fanfarlo, amb petits i constants canvis musicals en els detalls de l'evolució dels temes i una gràcia especial en la construcció de les melodies i en el seu creixement. Una de les novetats més sorprenents va ser la que van tocar als bisos, una cançó de mig temps inspirada en el mar, en la que de manera introspectiva es proposa una tornada evolutiva cap a les profunditats dels oceans, on va néixer la vida.

Deixant a part les novetats, els Fanfarlo van quallar un directe brillat que va anar creixent a mesura que anaven encavalcant un tema rere l'altre, com si el públic anés entrant poc a poc en la dimensió musical d'aquests londinencs. Si Lenslife, Tightrope i Feathers, el trio de cançons del Rooms filled with life amb el que van obrir no va acabar de sonar del tot calent, el concert es va enlairar amb Pilot, immensa peça del Reservoir, i ja no va tornar a anar cap enrere. Més endavant va venir el futur clàssic The walls are coming down, amb aplaudiments inclosos en la secció del violí, i d'altres joies com Deconstruction, un altre dels punts àlgids de la nit.

Una línia de baix força senzilla però prou potent i una bateria no massa carregada condueixen la base rítmica dels Fanfarlo, una banda que brilla sobretot amb els jocs constants entre els dos teclats i la guitarra i les diferents combinacions de violí, saxo i trompeta que s'encarreguen d'anar fent evolucionar els temes. Temes que creixen després de cada escolta, com les bones cançons que son Luna, Finish Line o Shiny Things, la peça tranquil·la amb la que van acabar el directe.

Ara queda esperar aquest tercer llarga durada que van començar a presentar a la Sala Apolo i seguir de ben a prop aquests talentosos músics que, des del meu punt de vista estan cridats a ser un dels grans noms del panorama del pop internacional aquests propers anys.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!