Les delicadeses d'una història

Serena Vera 06-09-2011

Le petit chaperon rouge, de Joël Pommerat

Mercat de les flors, 4 de juliol de 2011

Festival Grec 2011

-Amb una interpretació molt particular i uns matisos somiadors, Joël Pommerat treu la seva pròpia versió del tan tradicional i conegut conte infantil de la Caputxeta Vermella.

Personatges tantes vegades escoltats, tantes vegades explicats, tantes vegades reconeguts, tan íntimament lligats a la nostra tradició, ara dins un escenari d'una enorme simplicitat, allunyats de les convencions clàssiques del conte: un espai net amb només un parell de cadires i la característica foscor dels teatres pobres on l'essencial és la grandesa de l'actuació.

Com m'hauria agradat de petita que aquest narrador amb aquesta veu encisadora i tendra m'hagués contat la meva estimada Caputxeta!

Si alguna vegada heu sentit la impossibilitat d'introduir-vos dins la història o el distanciament típic que ens produeix la representació teatral, amb la versió de Pommerat us hauríeu submergit en el relat sense adonar-vos-en, perquè aquella veu neutra però dolça, els moviments gairebé imperceptibles d'una nena que forada la penombra de l'escena amb la seva jaqueta (aquesta vegada de caputxa blanca) i la música nostàlgica amb la qual s'inicia l'obra, conformaven un conjunt impecable per obrir un altre món i entregar-vos a l'espai fantàstic.

Una dona amb els peus nus, alçats, com si portés sabates, i acompanyada dels sons dels tris-tras dels talons, amb aspecte d'executiva d'aquelles que, delirants, colpejant el terra per marcar el pas del temps, entra violentant l'escena: la mare de la caputxeta existeix! I la seva presència no només dóna suport a la moralitat del conte, com ho proposa la tradició, sinó més aviat explica la coherència psicològica dels personatges familiars del relat mare-filla-àvia i les seves dependències, a més d'apropar-nos als perquès d'aquestes relacions i les distancies físiques i sentimentals que no són mai referides en la història.

Ah, i el llop, quina por! Possiblement aquest animal no seria tan aterridor i misteriós si no s'aturés a parlar amb la petita Caputxeta, però any rere any les nostres antigues i futures generacions van sentir i sentiran la veu greu d'aquest animal que sobtadament sorprèn la nostra Caputxeta dins el bosc i en comptes d'empassar-se-la, es posa a parlar amb ella, quin absurd!

Embolicat en un mantell, amb només el morro al descobert, el llop de Pommerat parla des d'una fredor i una impassibilitat que prediuen el pas següent. Reflexiona amb la Caputxeta sobre la por i el pertorba i sorprèn la confessió de la petita: "Je n'ai pas peur de toi". A poc a poc la conversa descobreix que la il·lusió del desconegut, aquesta poderosa i atractiva presència de la bèstia, té un efecte més embriagant que la por.

La por, aquest sentiment penetrant de perill però conductor alhora d'imatges surrealistes, és el veritable fil conductor de l'obra, i tots els recursos teatrals utilitzats convergeixen en promoure aquest estat que, des de l'inici fins als udols descomunals de l'animal menjant-se la petita Caputxeta, va in crescendo i no ens abandona -gairebé mai... no us espanteu, també aquí surt el llenyataire... per què? s'hauria preguntat Perrault.

Excepte el diàleg que mantenen el llop i la Caputxeta, durant tota l'obra no se'n sent cap, i resulta aquí del tot innecessari ja que el vigor i l'expressió corporal dels actors substitueixen les paraules i converteixen els gestos en potents conductors de sensacions i emocions.

La posada en escena de Joël Pommerat integra un món temerari, misteriós i ple de delicadeses, capaç d'omplir als espectadors d'aquesta sensació de trobar-se en un altre lloc que poques vegades s'aconsegueix en el teatre, però que quan s'assoleix és el gran regal que gaudim els qui mirem des d'aquí, asseguts en una cadira d'un teatre que ja no ho és pas perquè ha deixat de pertànyer a la realitat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!