LPC3

Quin Show! Més de quatre dècades després  de la seva formació original i omplint l'Auditori de quadragenaris amb ganes de festa, els de Jersey van fer treure la pols a les sabates a molts amants de la música disco que es trobaren amb un show molt fidel als de la seva època daurada.

Dels originals, el baixista Robert "Kool" Bell fou el màxim exponent de la formació que vengué més de 70 milions de còpies dels seus àlbums, ja clàssics; acompanyats però de tres joves vocalistes principals que feien la funció de showmans en un espectacle d'entreteniment digne, més que d'un concert, d'un musical en tota regla. Les sincronitzacions de passes assajades fins l'últim detall s'anaven executant per cantants i vents, alguns amb més gràcia que altres. Una mica de Michael Jackson, uns Hollywood Swinging i un Jungle Boogie i el públic ja no plantaria més el cul a la cadira. Els balls afrodisíacs i els moviments sense complexes de molts que als setanta omplien les discoteques de mallots ajustats i de cintes de rus i escalfadors, s'anaven convertint en personatges dignes del Saturday Night Life.

Antecedents directes de la carrincloneria de l'R&B actual, els cantants anaven diluint dosis d'endolciment a la testosterona femenina que arborava la sala, fent moviments pèlvics que despertaven encara més la cridòria entre fèmines i excel·lents Johns Travoltas que ocupaven els passadissos i la primera línia de l'escenari, com posseïts per l'esperit dels groupies dels setanta.

Get Down On It, Cherish, Too Hot o Summer Madness van anar lluint les típiques melodies histriòniques de piano elèctric, slaps de baix al més pur estil funk, aconseguint un so brillant i sovint grotesc que ens recorda el mal gust musical que els vuitanta van deixar en l'ideari de l'estil. I amb la Sala 1 de l'Auditori convertida en un pseudo Studio 54 condensat de l'eufòria de l'assistència, arribà la traca final amb el mític Celebration.

Els cantants ja havien exprimit al màxim els seus papers tipus Will Smith,  Marvin Gaye o Barry White passats pel filtre teatral tipus Broadway. El xou havia complert la seva funció al més pur estil dandi i els secrets de la seva etapa més comercial quedaren al descobert en cada moment de l'espectacle. Es repassaren tots els Top Ten de les llistes d'èxits i la gent quedà exhausta després de practicar l'esperit del Boogie durant gairebé dues hores sense repòs.

Les intencions de Kool & The Gang són clares i les consecutives edicions i reedicions dels seus discs queden justificades davant les irrefrenables rebudes que tenen any rere any arreu del planeta.