L'excepcional atemporalitat de Nyman

Jordi Gironès 04-05-2010

Michael Nyman & his Band

Teatre Kursaal de Manresa, 15 d'abril de 2010

-L'amable lector que ha arribat fins aquí bé per voluntat pròpia o bé, simplement, per atribolades carreteres secundàries -que de vegades ens imposa la causalitat d'Internet- ha d'estar avisat: aquestes línies no estan articulades com una crítica entesa com a gènere, és a dir, com un exercici d'anàlisi personal davant d'un tema, sinó que és més aviat una crònica, eficaç eina per explicar un fet de la realitat. Una crònica desacomplexadament subjectiva, tot s'ha de dir, perquè, d'entrada, a l'autor li resulta impossible no rendir-se davant l'evidència d'un gran músic com Michael Nyman.

Dit això, l'amable lector també haurà d'assumir una atemporalitat militant en el fet de parlar de Michael Nyman. Què hi ha de nou sota la capa del Sol del compositor? Res, però el tot és excepcional. Potser, l'única raó per apel·lar a la temporalitat, raó bàsica de la crònica, és que el passat 15 d'abril la Sala Kursaal de Manresa va acollir el primer dels tres concerts que el músic i la seva banda van realitzar a Catalunya, com una mini gira que també va recalar a Sant Cugat i a Reus. Però no parlarem d'aquests darrers concerts, només del primer.  D'entrada també hem de mencionar l'excel·lent jugada de portar el músic a aquestes capitals més petites, suposem que fent un extraordinari exercici de negociació i gestió. Chapeau!, un gran encert. Felicitats als organitzadors que van treure aquest, diguem-ne, cronista de la seva torre de marfil culturalment metropolitana, fer seixanta quilòmetres, pagar els respectius peatges i plantar-se al bell mig de Manresa per escoltar el concert.

Nyman a Manresa? Sí, i amb èxit total: un auditori, el Kursaal, ple a vessar, corol·lari d'un magnífic entorn arquitectònic i amb una acústica notable. Un públic entregat, com aquest autor, que sabia al que anava, rememorar un dels clàssics del nostre temps i les sempiternes peces musicals que algun cop van ser utilitzades per posar poesia a multitud d'imatges cinematogràfiques d'aclamats, genials, pedants i, en algun cas oscaritzats, directors. Però jo no me'n recordo d'aquestes pel·lícules, passat esclau de la cultureta intel·lectualoide de finals dels vuitanta. Només tinc present la música de Nyman, de la seva emoció i força, de la seva matemàtica estructuració, del seu ordre, de la seva rítmica i de la seva endiablada fragmentació. D'aquest ordre complementat amb una repetició sistemàtica de melodies, d'arranjaments i d'acompanyaments que, quan entren, es van repetint amb petites variacions segons va avançant la peça. Melodies obstinades i introducció de noves melodies, una i altra vegada, que giren sobre sí mateixes com una espiral.

-Hom ha parlat abastament de la música de Nyman com a "minimalista". El mateix autor, renaixentista de mena i teòric vocacional, ja va encunyar a la revista The Spectator l'any 1968 -quan tenia 23 anys!-  aquest mateix mot per definir un corrent musical. Però si bé Nyman utilitza un mètode inspirat en els elements de la ciència i les matemàtiques, la seva obra té una textura a anys llum d'autors també en l'òrbita del minimalisme com Stephen Michael Reich, Terry Riley o algunes propostes de Philip Glass, amb obres difícils de digerir pel comú dels mortals.

Les composicions de Nyman tenen un punt de partida en la ment i estan dotades d'emoció i força. Un força, i vigor, que sap seguir a la perfeccció la Michael Nyman Band, que acompanya al mestre, un instrument perfecte al seu servei. La banda es guanya el sou a cop de suor amb els enverinats compasos del mestre i de les arbitrarietats compositives. Sobretot les violinistes, que es juguen la salut a cada concert amb uns obstinatos i, potser, una bona tendinitis.

Nascuda el 1976 per dotar a l'autor d'un eficaç instrument per interpretar la seva música, la Michael Nyman Band consta d'un quartet de corda, tres saxos, trompa, baix i piano, que executa el mateix director. Els 12 músics interpreten les músiques amb el mateix rigor que el mecanisme d'un rellotge: poesia matemàtica, ortodòxia amb ànima. El mestre imposa, però sempre hi ha ocasió per la petita escenificació i la connexió personal, com és el cas de les dues violinistes que es van passar el concert dirigint-se mirades còmplices i divertides, enviant tics al públic i fent gestos desinhibits. Fins i tot, al començament, es van atrevir a tocar el piano de Nyman, absent, com un atrevit alumne que gosa anar a la taula del professor en pos d'una malifeta.

Però, amics lectors, això només eren gestos intrascendents, potser simpàtics i segurament innecessaris. En plena execució i marasme de la partitura, però, les melodies se succeïen com a accions precises d'una col·lossal maquinària. I torna a començar, i una darrera de l'altra. El ritme era vertiginós i l'emoció sistemàtica. Això és degut a anys d'ofici o a retre pleitesia incondicional al mestre? Potser totes dues coses.

Així, el concert va esdevenir calculadament vibrant la primera part, amb composicions d'èpoques més actuals. Després del descans, -en què hom podia compartir una copa amb un desprès i proper Nyman al hall- el concert es va tornar més intimista, amb solos encadenats del mestre al piano -format essencialment per melodies, precisament, de la pel·lícula El Piano- i, per últim, es van interpretar peces amb més anys i solera com Knowing The Ropes, Wheelbarrow Walk, Bees in Trees..., entre d'altres.

-En aquest repertori més "clàssic" -ja tenim una edat- alguns vam trobar a faltar Time Lapse o Angelfish Decay, per a la nostra satisfacció més íntima, però després d'una hora i pico suposem que els músics ja no estaven per a gaires orgues després de l'esforç interpretatiu i del talent desplegat. Ni van arribar als bisos que, en un de gest de flegmàtica magnanimitat, el mestre es va encarregar de concedir-los en solitari a un públic abocat que volia més, i més, i més...

Acabat el concert, de tornada a la Barcelona creguda i culturalment fantàstica, i després de felicitar sincerament els organitzadors, pensava enmig de la nit i de fars enlluernadors quina mena de crítica faria, quines coses diria d'algú del que s'ha dit tot.

O, potser, seria una crònica? Bé, si l'amable ha llegit fins aquí -suposo que en aquestes alçades del text serem pocs- li he de confessar que tant me fa. Crítica, crònica, raó pura... amb Nyman estic totalment desacomplexat, tant que, pagant el darrer peatge, ja enfilat pels túnels de Vallvidrera, em preguntava quan viatjaria a Venècia a comprar-me les ulleres Urbino que gasta el mestre a l'òptica del costat de la Plaça de San Marco.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!