LPC3

No m'explico com aquesta virtuosa de la veu de tan sols vint-i-tres anys no té repercussió mediàtica a nivells de Beyoncé o de qualsevol de les dives del que alguns anomenen new soul, tot i que, com ella reconeix, ella fa soul en tota regla.

Entrava a l'escenari del Palau com una autèntica gasela, trepitjant amb els seus peus nus, i amb la convicció d'una artista consolidada. D'una bellesa inusual i un somriure natural i incandescent, podríem pensar que és la perfecta conjunció dels atributs ideals; i quan comença a cantar, es fa patent l'excel·lència de l'estrella. Res podria espatllar-nos la nit que feia tants mesos que estàvem esperant tots els seus fans, res, és clar, a banda de la falta de resposta del públic i el consegüent desànim de la cantant. I, per què no dir-ho de passada, també la brevetat del concert.

Amb Free me - una adaptació de la base del tema Do The Dirt dels The Meters -, Incredible -una altre de les noves perles del quart i últim disc Colour Me Free- I Believe It To My Soul - tema on el saxofonista, espectacular per cert, creava un diàleg amb la cantant on el respectable quedava immers en una lliçó de verdader blues -, Tell Me 'Bout It - crec que sempre serà el meu preferit -; Fell in Love With a Boy... Joss Stone demostrava la seva versatilitat i la força i potència de veu que és capaç de desplegar en directe tant com en disc, sense decepcionar absolutament a ningú. És una autèntica diva del soul. No com tantes altres cantants que es proclamen hereves de la música negra i que en realitat no van més enllà del pop. Aquesta noia és una Dusty Springfield del segle XXI. No li fan ombra, a nivell vocal, ni algunes de les estrelles amb les que ha col·laborat, des de James Brown, Angie Stone, Gladys Knight, Stevie Wonder, John Legend, India Arie, Sly & the Family Stone... no acabaríem mai! Em pregunto per què no se la considera una de les més grans? Qui sinó pot haver fet duets amb James Brown o Gladys Night amb a penes vint anyets!? I el més important, no havent-se quedat petita com una cigró al seu costat, sinó encara creixent més!

Vaig estar observant atentament tot el que succeïa a l'escenari, i em vaig adonar que la gent buscava l'estripament dels aguts tant com jo, els vibratos cridats i penetrants, l'amplitud i el descaro en els frasejos amb més funk. I això es notava perquè en temes com Lady, Girlfriend on Demand, Music -amb la col·laboració d'una de les coristes substituint penosament la part que Lauryn Hill protagonitza en el tercer disc-, Bruise But Not Broken, Baby Baby Baby, Music Outro...l'energia del Palau minvava considerablement. Eren massa ensucrats fins al punt de ratllar la carrinclonada pel meu gust. I la cantant continuava lluint una veu espectacular, però no aconseguia arribar-nos a tocar la fibra.

Fins i tot feia ajustaments en el repertori, ajustaments d'última hora i indicacions a tort i a dret als músics per tal d'intentar aixecar la vitalitat de la sala. Però era en va, s'havia  creat una espècie d'energia negativa molt subtil però perfectament apreciable. Potser també hi va contribuir l'aparició d'un personatge, membre de l'equip de la Stone, que pul·lulava freqüentment sobre l'escenari, parlant amb algun músic, amb la cantant... que flemàticament s'anava desplaçant a banda i banda amb la seva tassa blanca (suposem que hi portava te).

Es va crear un obstacle entre el públic i els músics que es va convertir en infranquejable, tot i que la jove intentava fer bromes, bromes que no entenia gairebé ningú. Em pregunto si algú la va avisar de que a Espanya es veuen les pel·lícules doblades. Però tampoc crec que s'hagi d'estranyar davant la incapacitat del públic per entendre-la en anglès; el poliglotisme hauria de ser un requisit indispensable en personatges amb projecció internacional. Però bé, si la música és un llenguatge universal haurem d'admetre que la virtuosa cantant no va saber com arribar-nos a transmetre el missatge o bé, m'agradaria pensar que és així, que la deessa tenia un mal dia.

De la banda, poca cosa a dir. El bateria, un M.A. (si, el personatge de l'Equipo A)  més proper al rock que al blues, va complir justament la tasca. Els millors, el pianista o "hammondista" i el saxofonista, que ens va deixar a tots bocabadats. El baixista tenia molt groove però pel meu gust li faltava volum. I els cors sonaven més desafinats que empastats, i més pobres que exuberants, però quan l'encertaven sonaven molt bé, tot s'ha de dir. En fi, una banda que tampoc feia justícia del tot a Joss Stone, que per ser la primera vegada que posava els peus a les nostres terres, va deixar al públic amb cara de pomes agres i una mica decebut a nivell global. Però de vegades passa, perquè fins i tot els més bons són humans! Ara, jo li demanaria que deixés de banda la seva cara més dolça i "pastelona" i es dediqués plenament al que millor sap fer, el Soul.