L'home ocell aixeca el vol

Joan Fontdeglòria 16-11-2012

Andrew Bird

Sala Apolo, 12 de novembre de 2012

-Andrew Wegman Bird voreja la quarantena en plena efervescència creativa. No en va, acaba de publicar el seu segon disc en un mateix any (a finals d'octubre, Hands Of Glory i al març Breake It Yourself), justament quan ha tingut l'agenda més plena que mai, sobretot als Estats units, on a més de passejar-s'hi en viu en una trentena de concerts i de ser convidat als late shows més populars, ha col·locat els seus darrers LP's en les llistes dels més venuts. A casa nostra devem ser miops: si bé és cert que compta amb un grup de fidels seguidors, encara no ha estat reconegut com mereix, i en aquesta última gira només ha estat contractat a Cartagena i Barcelona. La resta d'Europa també ha mirat cap a un altre costat i l'ha reclamat amb comptagotes, i a la resta del planeta gairebé ni el coneixen fora dels cercles més estrictament alternatius.

Tot plegat em ve al cap quan arribo a l'Apolo gairebé per casualitat -hi cobreixo una acreditació anul·lada a última hora- i, minuts abans de l'inici del concert, m'adono que no em calia córrer: tot i que l'entrada finalment acaba sent prou notable, ni de bon tros es va omplir. Després de sentir-li els tres primers temes, la nostra miopia se'm fa tan evident, i és que poques vegades tenim el plaer de gaudir d'una proposta tan genuïna, tan singular, amb tant mestratge. El més miop de tots dec ser jo mateix: només hi sóc per casualitat. Com que la vista la tinc prou afinada i el personatge el conec de fa anys, arribo a la conclusió que potser, en aquest costat d'occident, tots plegats com jo mateix vivim arrossegats pel ritme quotidià, i a sobre tenim les butxaques ben buides. Sigui com sigui, al final del concert arribo a la conclusió que la resposta europea al vol de l'home ocell no és la que mereix.

El directe el va encetar, com us deia, d'una tacada culminada per la magnífica A nervous tic motion of the head to the left, més rabiosa que de costum, tallant els versos, teatralitzant l'explícita lletra i vivint-la com si l'acabés de parir. De fet, aquesta és la seva principal virtut, als discos i en viu: zero convencionalisme i l'esperit viu, ben lliure, aparentment imprevisible. Però tot plegat no ho aconsegueix perquè sí: arriba a aquest punt perquè ha viscut per i per a la música, i la sent i la repensa constantment. L'home ocell va néixer amb un violí sota el braç, i hi ha anat sumant tot el que se li ha anat posant per davant, a més de cultivar una veu melòdicament impecable. És així com es pot permetre el luxe de volar i fer volar el personal, tant quan grava com quan toca.

Aquesta vegada se'ns va presentar amb la banda, però la va seguir multiplicant amb els habituals loops que remena quan va sol i que el converteixen en un veritable home orquestra: Bird es grava una vegada i una altra, afegint capes de violí o de guitarra, o de violí tocat com una guitarra, i aquí va jugar a més amb el bateria i teclats -tot en un- i el baix. Hi va anar sumant el xilòfon i, com aquell qui no vol la cosa, va fer aparèixer un dels seus trets distintius, el seu xiulet. És la seva manera de seguir volant, però ben a prop de la realitat. És el so de l'home ocell; de tan quotidià, ens apropa a certa ingenuïtat, o casualitat, i l'allunya del tarannà arrogant o sense contingut en què podria caure tanta virtuositat junta. Perquè, en resum, un paio amb una veu tan ben macerada i amb tanta facilitat innata i tècnica per tocar i composar, podria volar tan alt que podria allunyar-se dels qui el sentim. Però no és el seu cas: Bird també s'emociona i ens ho encomana: vola i xiula cap a on vol, sí, però ens vol al seu costat.

Tornant al concert, el cert és que a l'inici hi vam descobrir una proposta més elèctrica que de costum, segurament perquè la companyia de la banda s'ho valia. Semblava que aquesta seria la línia a seguir, però al cap de cinc temes, Bird va començar a notar certs problemes tècnics, problemes als pedals, els loops no responien com esperava. Això no obstant, no s'ho va rumiar dues vegades: ho va deixar estar -sense queixar-se ni un gram-, es va apropar al micro que havia preparat per als bisos acústics amb el violí i, acompanyat del baixista -ara contrabaixista-, del guitarra i del bateria, va recomençar el concert, ara acústic, només amplificats per un micro (!), i el va convertir en un festival folk que es va allargar gairebé mig concert, tan a prop de New Orleans com d'una taverna irlandesa. Va ser en aquest tram on va fer brillar especialment Sovay, més emocionant que l'original, canviant la melodia del piano per la del violí.

Amb els problemes tècnics resolts, va tornar al format original, acostant-se a les seves joies particulars, del pop al country, passant pel rock alternatiu, el jazz i la clàssica, tot en un, divertint entre d'altres amb l'eclèctica Dance Carribe, esgarrapant-nos fins al moll de l'os amb Eyeoneye i acaronant-nos sobretot amb la preciosa tristesa d'Effigy, gairebé de bressol, una de les seves millors peces en viu, sens dubte la més emocionant. Dues hores i dos bisos després, Bird es va acomiadar amb la mateixa discreció que havia arribat mentre el públic celebrava la sort d'haver-lo gaudit tan a prop.

L'home ocell va volar imprevisible, com als seus discos, sense deixar-se endur per la inèrcia, sorprenentment ben lliure. Aquest 2012 ha pres el vol més creatiu que mai, amb dos discos excel·lents, dels millors de l'any, i un directe emocionant com pocs. Resulta que ara i aquí sembla que no ens n'estem adonant: val més que el tornem a seguir, no fos cas que se'ns torni a escapar.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!