Llums i ombres d'un mite

Antoni Colomer 20-06-2012

Radu Lupu, piano

Palau de la Música, 12 d'abril de 2012

Temporada Ibercamera

-Radu Lupu és un dels noms més llegendaris de l'actual panorama pianístic. Intèrpret d' indiscutible subtilesa i profunditat en les seves interpretacions, la seva carrera ha estat marcada també pels problemes físics que han condicionat la tria del repertori i la seva manera d'executar-lo. Habitual de Barcelona, on fins i tot fa anys va interpretar la integral de concerts de Beethoven sota la direcció de Lawrence Foster, Lupu ha tornat ara al Palau, convidat per Ibercamera i, òbviament, l'expectació era màxima.

El repertori triat pel concert era especialment adient a la personalitat rica i a l'estil interpretatiu auster de Lupu, un dels grans (i pocs) especialistes en el complex món del pianisme schubertià. Els Impromptus D 935 i la Sonata en la menor són obres de maduresa del compositor vienès, i si les sonates són un tribut i una evolució de l'opus de Beethoven, arrelades en la forma clàssica, els Impromptus representen tot el contrari. Schubert només va cultivar aquest gènere de petit format els darrers anys de la seva vida. La tria d'aquesta forma, petites píndoles de gran inspiració melòdica, assenyala un punt d'inflexió i la reafirmació d'un romanticisme d'accentuada subjectivitat que, posteriorment, seria cultivat per Schumann i que a la llarga acabaria desembocant en la música programàtica de Franz Liszt.

La poderosa personalitat de Schubert s'imposa en els dos formats, convertint en confessions íntimes xiuxiuejades aquestes obres. La profunditat interpretativa i el domini d'una determinada sonoritat, per tant, són condicions indispensables per a qualsevol intèrpret en aquest repertori. Unes característiques molt difícils de trobar, motiu pel qual, sobretot les sonates, són temudes i poc enteses per molts intèrprets. No és el cas de Lupu que, si algunes virtuts té són aquestes: rigor i profunditat interpretatius i una capacitat per crear un clima de màxima intimitat en les seves interpretacions. 

I ho vam poder corroborar en el seu concert, celebrat en el marc del cicle d'Ibercamera al Palau de la Música Catalana. El pianista romanès té un tacte especial. És capaç d'aconseguir una sonoritat vellutada inconfusible i coneix Schubert com ningú. Tant en els Impromptus com en la Sonata va assolir moments veritablement màgics però en alguns moments també va pecar de manca de varietat expressiva i contrast, element absolutament necessari per no caure en la lleu monotonia en la que en alguns moments va caure el recital, especialment en uns Impromptus amb errors evidents de memòria i articulació.

Enmig de les dues obres de Schubert, el Preludi, Coral i Fuga de César Franck no va ajudar a donar varietat al repertori ja que, precisament aquesta obra és la més beethoveniana del compositor belga. Els colors, les textures i el tractament harmònic general tenen molts paral·lelismes amb Schubert i amb l'escola vienesa. La interpretació de Lupu, però, aquí si que va arribar al nivell artístic que tots esperàvem, signant una versió inoblidable de l'obra del compositor belga per colors, textures i fraseig, com també ho va ser la Sonata. Sense dubte, una interpretació amb el segell d'una llegenda del piano contemporani.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!