L'ortodòxia mai abandona als nostàlgics

Gemma Solés 14-11-2012

Mariza

Palau de la Música, 8 de novembre de 2012

Festival Internacional de Jazz de Barcelona

-La lusofonia sol poder presumir de sonoritats riques, poc puristes i plenes d'atreviment. Malgrat tot, l'ortodòxia mai abandona als nostàlgics, i la música portuguesa tradicional arrossega una càrrega melancòlica sempiterna.

Les dotze cordes de la guitarra portuguesa tenyien d'arabisme un Palau a mig aforament, juntament amb dues guitarres espanyoles disposades en forma de mitja lluna. La veu de Mariza irrompia amagada, per aparèixer lentament com una gasela elegant i seductora, i col·locar-se al centre de les mirades. Filla de mare moçambiquesa d'arrel índia i pare portuguès descendent d'alemanys, la lisboeta -del barri de Mouraria- és l'encarnació de la cultura popular de la metròpoli i una icona del romanticisme, que reivindica el fado com una expressió de l'ànima. El dolor i la melancolia son els principals motors de la seva música, i la seva indumentària sempre negre folra un esperit rendit al plany, que bé podria entendre's com el del "blues portuguès".

Repertori sense sorpreses i il·luminació perfectament sincronitzada foren les bases per l'èxit de la nit. Despullant perles del seu últim treball com Na Rua Do Silêncio, As Meninas Dos Teus Olhos, Mais Uma Lua - que cantà sense micròfon y regalant potència a dojo- o Fado Vianinha (Fado Tradicional, 2010). Però també recuperant Beijo de Saudade (Terra, 2008) -completament mancat de l'africanisme que li anunciava-, Meu Fado Meu (Transparente, 2005) o el seu preferit, Primavera, o Feira De Castro (Fado Curvo, 2003); van anar esbossant les ones abruptes de la seva veu vigorosa i sentida. En un moment de repòs, el bateria i els tres guitarristes guiaren els nostres sentits per tirabuixons sonors que entroncaven l'Atlàntic i el Mediterrani a partir d'una 'guitarrada' o fado instrumental. 

Però la cançó més aclamada de la nit, i la que recordaran molts durant temps, sens dubte va ser la que feu participar més al públic: Rosa Branca (Terra, 2008). Després d'aquell apropament l'actitud era de completa familiaritat. Una Mariza simpàtica i en diàleg constant amb la prole entroncaria una samba amb Medo i Há Uma Música do Povo (Transparente, 2005), per seguir amb un fragment de Maria Lisboa (Fado Em Mim, 2002), complint els requeriments d'una assistència força exigent, que en cert punt semblà fins i tot molestar-la. 

La línia de meta es creuà amb una versió del Te Extraño de Luis Miguel i amb la presència de la lisboeta caminant solemnement entre el públic, a qui dedicà una íntima Ó Gente Da Minha Terra (Fado Em Mim, 2002), que la rebé amb els ulls presos de veneració per la diva de l'ortodòxia.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!