Manén, Strauss i la història de la música catalana

Santiago Salvador 09-05-2012

Marta Mathéu, soprano; Daniel Blanch, piano; Xavier Chavarria, narrador/conferenciant

Casa Elizalde, 3 de maig de 2012

Cicle de Música Catalana Joan Manén

-En una música perifèrica com la catalana, que un músic aconsegueixi ficar el nas entre les elits musicals alemanyes és tasca d'un mèrit notable. Joan Manén ho va aconseguir com a violinista virtuós i, en menor mesura, com a compositor. La relació més destacable que Manén va establir a Alemanya va ser amb Richard Strauss, amb qui a més d'una amistat personal tenia afinitats musicals notables.

Amb l'objectiu de subratllar la importància d'aquesta relació l'Associació Joan Manén va programar el 3 de maig a la Casa Elizalde un recital a càrrec de Marta Mathéu (soprano) i Daniel Blanch (piano), en el marc del Cicle de Música Catalana Joan Manén. A més, la sessió anava amanida amb les intervencions entusiastes de Xavier Chavarria, musicòleg, guionista i locutor de Catalunya Música. Això va donar a la sessió un caràcter que excedia els límits del simple recital. I va ser un punt de gran interès perquè va afavorir en molt els objectius de la vetllada.

El programa recollia cançons en alemany de Richard Strauss i Joan Manén, amb l'única excepció de Libesjubel, de Manén, que fou interpretada en català. Chavarria va remarcar el fet que aquest era el criteri de Manén: executar les cançons en l'idioma natural del lloc on s'interpreta.

Marta Mathéu i Daniel Blanch van oferir interpretacions de gran correcció tècnica i de vegades alguna cosa més, sobretot en el cas de la cantant. Es van trobar a faltar, però, una major expressivitat i ajustament estilístic. Una música com la de Richard Strauss (i la de Manén hi té afinitats estilístiques notables) requereix dinàmiques molt més àmplies. En aquest aspecte l'aposta interpretativa va ser, dit amb la màxima humilitat, massa tímida. I és raonable atribuir-ho a una aposta interpretativa perquè aquesta timidesa es manifestava també en un fraseig sense la necessària llibertat i amplitud. L'exemple més característic d'aquest fet el vam trobar en el famós solo de piano a Zueignung, bis de la vetllada, d'una contenció extrema. Aquestes crítiques no haurien de donar a entendre que el conjunt de la vetllada no fos reeixit. Hi va haver molt bons moments, sobretot per part de Marta Mathéu. I encara i així és a la soprano a qui se li podria demanar una dicció més clara. Aquest fet no és atribuïble a la relació de Marta Mathéu amb la llengua alemanya, com es va palesar en la cançó que va interpretar en català, de manera que cal interpretar que té causes tècniques. Sigui com sigui no és un fet irrellevant en cap modalitat de cant i molt menys en la cançó.

La promoció del coneixement de la història de la música catalana amb sessions d'aquestes característiques, tant dignament servides com ho van saber fer Marta Mathéu, Daniel Blanch i Xavier Chavarría, és una tasca que cal seguir fent i és d'agrair que l'Associació Joan Manén posés el seu granet de sorra el passat 3 de maig.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!